Arxius

Tag Archives: Touareg

Lluny del front militar al Nord Mali, on ahir van caure en combat 15 soldats txadians, i de l’agitada Gao, on els membres de MUJAO segueixen combatent a cop de suïcides l’exèrcit malí, a Bamako es respira aires de renovació. A la capital de Mali, militars i polítics guiats per l’antiga metròpolis intenten avançar a pas de gegant per escriure el futur de tot un país.

Si d’una banda, la societat civil i els polítics comencen a escalfar motors per unes anunciades eleccions presidencials el proper Juliol, i cada setmana segons el ministre de gestió del Territori (l’equivalent al nostre Interior) un nou partit polític s’apunta a les llistes, de l’altra banda els militars intenten recosir el seu futur.

El capità Traoré és un tipus rialler, content de tenir europeus aquests dies demanant-li informacions i permisos per moure’s amb garanties per aquest enorme país. Treballa dins l’equip de comunicació de l’exèrcit i estava al front quan Timbuctú va caure el passat Abril. “Jo estava al front… i t’asseguro que hi havia homes que no tenien la seva pròpia arma, o que es presentaven al combat amb armes defectuoses.” Difícil combatre doncs, els centenars de jihaidistes que havien recuperat part de les armes de Líbia i que conquerien amb facilitat Gao, Timbuctú i Kidal.

I per cosir tants descosits, sota la “tutela” de França (tot i que aquí no agradi aquest terme), s’ha gestat un ambiciosa idea: un pla de formació integral per l’exèrcit. Els malís han d’assegurar la integritat d’un territori enorme una vegada els contingents estrangers hagin marxat i evitar de nou, que els grups armats s’estenguin per tot el Sahel.

12 milions d’euros sobre la taula per començar. Una formació integral a uns 8000 homes en 15 mesos. Un temps rècord per refundar “un exèrcit molt pobre, d’un país molt pobre” com reconeixia el General Lecointre. Els francesos, doncs a més de liderar la “neteja” del “teatre d’operacions” (termes que agraden àmpliament aqui), han convençut als socis de la Unió Europea que han de posar-hi diners i ganes.

Aquesta setmana i sota fortes mesures de seguretat, la recepció climatitzada del Gran Hotel de Dakar era plena d’uniformes danesos, espanyols, belgues… Ben aviat, hauran d’espavilar-se a motivar sota el dur sol d’abril i l’estació de pluges els quatre batallons escollits. L’exèrcit de cada Estat implicat treballarà i finançarà un aspecte concret de l’ensenyament. I si bé no és la primera vegada que un projecte similar tira endavant, els formadors es defensen: “Nosaltres volem treballar amb l’exèrcit com si fos un equip de futbol”, és a dir, amb tot el grup i no amb cadascuna de les seves estrelles.

Tothom té present aquí, que el militar colpista que va fer caure l’Estat el passat l’abril a únicament un mes de les eleccions, havia rebut formació nord-americana. El capità Sanogo, però, no és interlocutor vàlid pels formadors i l’han deixat de banda. Tot i que els malís li han apujat el sou i li otorguin el títol de “supervisor” de la reforma de l’exèrcit, Sanogo no compta per els nous socis de Mali. Difícil de comprendre.  Als carrers de Bamako, tothom assegura que a Sanogo ningú no pot deixar de costat.

El capità Traoré però, es queixa que per combatre, a part de la formació caldrà també equipar les forces armades. “Durant els últims 20 anys, no s’ha acompanyat les noves lleves amb l’armament adequat.” I és evident. Dos únics helicòpters incapaços de volar fins al Nord i una desena de vells avions caces repintats decoren la pista de l’aeroport de Bamako. No és gaire preocupant… segur que una vegada acabada la formació els socis europeus troben algun bon plà també, per a vendre’ls hi (i pagar a terminis) tot l’armament que necessiten.

Adherits avui a l’ajut incondicional de la Unió Europea i sent gairebé un nou departament francès, ningú sembla recordar que Mali abraçava fa 40 anys el socialisme soviètic, abans de esdevenir un gran amic de Khadafi. Tot i que em faci mal escriure-ho, la dependència, sembla doncs, crònica. I si el cercle d’armament continua, els descosits caldrà recosir-los ben aviat en algun altre cantó del Sahel.

Anuncis

“La llista està oberta per aquells que vulguin agafar les armes i defensar la pàtria. Tots els malians, tots els amics del Nord, han de venir. Hem d’alliberar el Nord! » crida un jove al centre de Bamako. Una cinquantena de persones han tallat el trànsit al carrer que condueix a la plaça de la Torre d’Àfrica i animen als ciutadans a allistar-se per evitar que aquest país de l’Àfrica Occidental es trenqui en dos.

Tot i la por a represàlies pels militars que han fet un cop d’estat el 22 de Març, els ciutadans malíans criden a la mobilització després que el Moviment Nacional de Lliberació de l’Azawad (MNLA) ha proclamat unilateralment la independència d’una bona porció de país. Però ara per ara, pocs saben què passa realment en aquest enorme territori que els joves a Bamako diuen Nord-Mali.

Més gran que França i Bèlgica unides, l’Azawad o el Nord-Mali forma part del territori dels Touaregs, una ètnia d’origen nòmada lligada al desert que viu entre Mali, Líbia, Níger i Algèria. El Sàhara i el Sahel són territoris austers, durs, monòtons, poc poblats, però la pàtria d’una nació que busca el seu nord polític des de fa més de 40 anys. Dins de la Republica de Mali comparteixen aquest espai amb les ètnies sedentàries com els Sorai o els Soninké des de fa centenars d’anys. Però avui, el que passa a Mali, té poc a veure amb l”independentisme tot i que a molts ens agradaria pensar.

Dos autobusos carregats fins a la bandera acaben d’arribar a l’estació de Binke, a Bamako. Homes, dones i criatures fugen del terror que  regna en aquest enorme espai geogràfic. Gao, Toumbouctou i Kali, les principals ciutats del Nord-Mali han estat preses pels que ells anomenen “els barbuts”. Homes armats que volen imposar la xaria, la llei islàmica, en tot el territori “alliberat”. I ja no són només els touaregs malís, sinó combatents vinguts dels països veïns i ben equipats després de la caiguda de Gadafi a Libia. Es desplacen amb 4X4 armats fins les dents, saquejant el que troben al seu pas, i expliquen a la població les noves regles de joc.

“No queda res a Gao. Han robat el que hi havia a les botigues, als hospitals, a les farmàcies… Aviat no hi haurà res per menjar.” De la cinquantena que acaben d’arribar a Binke, pocs volen parlar. Capcots, amb molts farcells, pocs diners a les butxaca, els més afortunats busquen refugi a casa dels familiars a la capital. Demà si tot va bé, nous busos arribaran a la capital. I molt lluny de Bamako, camps de refugiats a Níger i a Mauritània són plens també des de fa setmanes.

Tot i la confusió que aixequen tots els conflictes, la dificultat de saber qui és qui i l’enorme distància que separa Bamako del Nord-Mali, la independència dels Touaregs sembla un pas en fals. L’aliança del MNLA amb grups islamistes vinculats a Al Qaeda no augura res de bo. I tot i que m’agradaria equivocar-me, sembla que aquest pobre país amb 15 milions d’habitants i pocs recursos naturals patirà llargament un nou episodi de la guerra contra l’extremisme islàmic.