Archive

Tag Archives: Mali

Els habitants de Gao, la ciutat més gran del Nord Mali, han resistit a la llei imposada pels rebels tuaregs del MNLA i després pels grups d’islamistes armats. Durant 10 difícils mesos la població ha plantat cara a les agressions gràcies a una forta mobilització. Alliberada el 27 de Gener és avui sota el control dels exèrcits de Mali, Niger i França.


“Jo no tinc por. L’exèrcit està amb nosaltres”. M’explica Abdoulaye, un adolescent en una improvisada barricada a l’entrada del mercat de Gao el 22 de Febrer. Amb un matxet a les mans i un telèfon a l’altra, patrulla el mercat per evitar robatoris. Un company seu acaba de llençar una pedra a uns nens que corrien pels carrerons estrets encara fumejant. “Aquí només vénen badocs o lladres. No hi ha res a fer aquí!” Els dos porten una insígnia a la solapa de la samarreta. Son les patrulles de Gao. I si tenen un problema, truquen a l’exèrcit.

Gao comptava amb 80.000 habitants abans de que el conflicte esclatés. Els seus habitants van repudiar els independentistes tuaregs del MNLA per la seva violència i pillatges i van acollir com un mal menor els membres de MUJAO i AQMI. Fins que l’aplicació d’una mal anomenada “xària”, va fer insuportable la situació. Tot i el risc, els habitants es manifestaven i plantaven cara a les agressions de la policia islàmica. Càstigs a fuetades, talls de mans, pallisses, obligació de cobrir integralment les dones, prohibició d’escoltar música o fumar una cigarreta, violacions i matrimonis forçats… la llista de barbaritats és llarga en una ciutat on la plaça de l’Independència va passar a anomenar-se plaça de la “xària”.

Fa 2 dies dels combats que han arrasat el centre. El mercat de fruites esta reduït a cendres. Un helicòpter francès va recolzar el caòtic assalt malí per reduir a una desena d’islamistes parapetats a edificis públics. L’ajuntament, el palau de justícia i el mercat han quedat molt tocats. Han trobat 6 cossos, un d’ells s’ha fet esclatar un cinturó d’explosius. És el segon suicida d’aquesta guerra, els dos s’han inmolat a Gao. Aquí en diuen la guerra asimètrica: sense un front clar, tots els civils poden passar per víctimes i agressors. Els jihadistes s’han fos entre la població i el perill pot arribar de qualsevol lloc en qualsevol moment.

Una mobilització vertebrada per la radio local

“Els pillatges van fer impossible cap activitat dels metges a l’hospital. Va haver-hi un dia que una dona desatesa va donar llum al mig de carrer. Nosaltres vam demanar a la població de tornar el material de l’hospital.” M’explica amb orgull Soumaila Maîga, el director de Radio Koima. Tres treballadors d’aquesta humil radio comunitària van organitzar una veritable resistència a les ones.

Les patrulles de Gao són també un producte radiofònic. Dins del butlletí d’informació local diari van demanar als joves d’assegurar la seguretat dels béns de les famílies que fugien. “Ho deien amb songhai (una de les llengües locals) per passar discretament el missatge i que els estrangers no ho entenguessin. Com que hi havia una força que no sabien mesurar…” m’explica Oumar, un altre jove patrulla del barri del Château. Fills de botiguers, de funcionaris, de religiosos, estudiants d’institut… s’organitzen per barris, tenen representants i fan reunions regulars. Alguns diuen que són 4.000, jo no crec que arrivin als 200.

El 107.1 FM va ser forçat al silenci al cinquè mes de l’ocupació. Malick Aliou Maiga, el cap de redacció, assaltat i apallissat als locals de la ràdio, va haver de fugir a Níger. El director, m’explica que tot i que les coses han canviat amb la presència de l’exèrcit malí, la ràdio ha de jugar ara un paper clau. “Avui, el que demanem és la reconciliació. Cal evitar represàlies contra la població tuareg, a restar units contra aquells que han portat els problemes a casa nostra i a delatar els còmplices.”

El mateix missatge enviava l’alcalde Diallo, però amb resultat visiblement diferent. En una reunió organitzada per l’equip de comunicació de l’exèrcit francès amb els responsables de cada barri amenaçava: “Si els caps del barri no delaten els còmplices, seran ells còmplices també.” Les amenaces no van ser ben rebudes. Diallo va abandonar la ciutat la primera setmana de l’ocupació i 24 hores després de la nova crida, tornava a envolar-se a Niamey, Níger. Ningú no va saber dir-me ni el motiu ni la durada de l’absència.

Cap activitat sense seguretat

Abdoulaye i el seu company de patrulla m’acompanyen a una botigueta oberta. Tot i ser dia de mercat, és l’única de les més de 150 amb els porticons oberts. Una desena de comerciants discuteixen a la porta tot preparant té. Ofereixen una tassa als joves. L’exèrcit encara no permet obrir. “Ja voldríem nosaltres, però no és segur. No sabem si hi ha mines encara”, m’explicava Coulibaly, un dels botiguers. Cap especialista per tractar les mines en l’exèrcit malí, ni cap material militar adequat per afrontar la situació. L’exèrcit ha acordonat una part del mercat i espera l’equip de deminatge francès. El botiguer m’ofereix ara el té a mi. “N’estem orgullosos de la feina que fan els joves patrulles.  Sense ells no quedaria res dempeus.” Amb la seguretat i la pau vindrà una difícil etapa de reconciliació i segurament, els joves patrulles seran un element essencial pel nou ordre a Gao i a tota la regió.

Lluny del front militar al Nord Mali, on ahir van caure en combat 15 soldats txadians, i de l’agitada Gao, on els membres de MUJAO segueixen combatent a cop de suïcides l’exèrcit malí, a Bamako es respira aires de renovació. A la capital de Mali, militars i polítics guiats per l’antiga metròpolis intenten avançar a pas de gegant per escriure el futur de tot un país.

Si d’una banda, la societat civil i els polítics comencen a escalfar motors per unes anunciades eleccions presidencials el proper Juliol, i cada setmana segons el ministre de gestió del Territori (l’equivalent al nostre Interior) un nou partit polític s’apunta a les llistes, de l’altra banda els militars intenten recosir el seu futur.

El capità Traoré és un tipus rialler, content de tenir europeus aquests dies demanant-li informacions i permisos per moure’s amb garanties per aquest enorme país. Treballa dins l’equip de comunicació de l’exèrcit i estava al front quan Timbuctú va caure el passat Abril. “Jo estava al front… i t’asseguro que hi havia homes que no tenien la seva pròpia arma, o que es presentaven al combat amb armes defectuoses.” Difícil combatre doncs, els centenars de jihaidistes que havien recuperat part de les armes de Líbia i que conquerien amb facilitat Gao, Timbuctú i Kidal.

I per cosir tants descosits, sota la “tutela” de França (tot i que aquí no agradi aquest terme), s’ha gestat un ambiciosa idea: un pla de formació integral per l’exèrcit. Els malís han d’assegurar la integritat d’un territori enorme una vegada els contingents estrangers hagin marxat i evitar de nou, que els grups armats s’estenguin per tot el Sahel.

12 milions d’euros sobre la taula per començar. Una formació integral a uns 8000 homes en 15 mesos. Un temps rècord per refundar “un exèrcit molt pobre, d’un país molt pobre” com reconeixia el General Lecointre. Els francesos, doncs a més de liderar la “neteja” del “teatre d’operacions” (termes que agraden àmpliament aqui), han convençut als socis de la Unió Europea que han de posar-hi diners i ganes.

Aquesta setmana i sota fortes mesures de seguretat, la recepció climatitzada del Gran Hotel de Dakar era plena d’uniformes danesos, espanyols, belgues… Ben aviat, hauran d’espavilar-se a motivar sota el dur sol d’abril i l’estació de pluges els quatre batallons escollits. L’exèrcit de cada Estat implicat treballarà i finançarà un aspecte concret de l’ensenyament. I si bé no és la primera vegada que un projecte similar tira endavant, els formadors es defensen: “Nosaltres volem treballar amb l’exèrcit com si fos un equip de futbol”, és a dir, amb tot el grup i no amb cadascuna de les seves estrelles.

Tothom té present aquí, que el militar colpista que va fer caure l’Estat el passat l’abril a únicament un mes de les eleccions, havia rebut formació nord-americana. El capità Sanogo, però, no és interlocutor vàlid pels formadors i l’han deixat de banda. Tot i que els malís li han apujat el sou i li otorguin el títol de “supervisor” de la reforma de l’exèrcit, Sanogo no compta per els nous socis de Mali. Difícil de comprendre.  Als carrers de Bamako, tothom assegura que a Sanogo ningú no pot deixar de costat.

El capità Traoré però, es queixa que per combatre, a part de la formació caldrà també equipar les forces armades. “Durant els últims 20 anys, no s’ha acompanyat les noves lleves amb l’armament adequat.” I és evident. Dos únics helicòpters incapaços de volar fins al Nord i una desena de vells avions caces repintats decoren la pista de l’aeroport de Bamako. No és gaire preocupant… segur que una vegada acabada la formació els socis europeus troben algun bon plà també, per a vendre’ls hi (i pagar a terminis) tot l’armament que necessiten.

Adherits avui a l’ajut incondicional de la Unió Europea i sent gairebé un nou departament francès, ningú sembla recordar que Mali abraçava fa 40 anys el socialisme soviètic, abans de esdevenir un gran amic de Khadafi. Tot i que em faci mal escriure-ho, la dependència, sembla doncs, crònica. I si el cercle d’armament continua, els descosits caldrà recosir-los ben aviat en algun altre cantó del Sahel.

“No són ni creients! Són uns bandits!” em cridava Émile, amb un auricular a l’orella enganxat a RFI. El porter cristià d’aquest edifici del centre de Dakar segueix esberat les informacions que vénen de Mali. “Ara no els podem deixar així. L’exèrcit francès ha fet molta feina amb l’aviació, però s’ha de continuar la lluita!”

Émile esta preocupat pels combats que l’exèrcit francès manté des de fa 3 dies al Nord Mali contra els islamistes radicals instal·lats al país veí. En l’operació “Serval”, França s’implica de un nou conflicte africà i amb el suport dels Estats Units, vol aturar la progressió dels islamistes cap a Bamako.

Amb el país literalment dividit amb dos, el Nord Mali era un santuari islamista des del mes de març. Grups armats de diferent origen (MUJAO, ANSAR DINE  satèl·lit d’AlQaeda al Magreb Islàmic) i formats d’individus de diferents procedències (Libia, Argèlia, Mali, Nigèria, Senegal, Benin…) controlàven Gao, Tumbouctu i Kidal.  A les 3 ciutats on els “barbuts” havien aconseguit el control després de foragitar als pocs independentistes tuaregs presents, s’hi aplica la xària (la llei islàmica) i són l’escenari del terror dia rera dia.  Les lapidacions i cop de fuet a l’espai públic, la mutilació com a càstig per a males conductes o l’obligació a contraure matrimoni han estat imposats a la població per homes ben armats i per uns individus entestats també en la destrucció de mausoleus i mesquites, símbols de la complexitat cultural i religiosa de l’Àfrica de l’Oest. Molts dels habitants d’aquest immens mar de sorra han fugit. Segons Nacions Unides, ja són 150.000 refugiats als països veïns i 230.000 els desplaçats dins d’aquest estat gegant. Malí és més gran que el territori espanyol i francès units.

Si bé, el president francès, François Hollande reconeixia fa unes setmanes que el seu exèrcit no s’implicaria en afers estrictament africans, la dura realitat l’ha fet rectificar. L’amenaça dels jihaidistes rumb a Bamako era massa gran per tancar els ulls. Des de Dakar ningú no viu l’operació militar com una ingerència europea. La capital senegalesa viu amb certa intranquil·litat l’escalada del conflicte, car esta en joc la seva seguretat i la de tota l’Àfrica de l’Oest. En una ràpida ullada als diaris senegalesos, tothom esta d’acord en evitar que el santuari integrista progressi. El president Macky Sall ha promès enviar 500 soldats ben aviat. Justin Babacar Ndiaye,  politòleg i professor universitari, crític amb els efectes de la colonització ometia parlar dels països europeus i recordava que el que cal aturar és “el règim multinacional islamic amb ministres paquistanesos, algerians, nigerians, senegalesos i mauritanians.”

Émile, enganxat a la ràdio, espera que l’amenaça no arribi mai al Senegal. Des de la seva porteria proposa “tancar la frontera entre el Senegal i Mali” mentre em recorda que “aquesta és una de les conseqüències d’haver fet caure Khadafi…” I és ben cert. La circulació d’armes després de la caiguda del dictador libià ha facilitat la ràpida expansió dels “barbuts”. Però això ja és passat, ara per ara Dakar esta obligada a ajudar Bamako per la seva pròpia seguretat.

“Sóc conscient que sóc un president d’un país en guerra” deia Dioumacounda Traoré, president de transició  mentres  jurava el seu càrrec amb “la crème de la crème” de la societat de Mali i també, davant del capità Sanogo i dels militars responsables del cop d’estat del 22 de Març. Ministre de l’antic govern d’Amani Toumani Touré, aquest matemàtic de formació és el responsable de fer la transició, organitzar eleccions i recuperar l’unitat territorial en 40 dies. Això diu l’acord signat entre els colpistes i els mediadors de l’Àfrica de l’Oest. Però a ningú li surten els números.

Com es poden organitzar eleccions en un país enorme on la meitat del territori va proclamar l’independència fa deu dies i esta ocupat per jihaidistes dels països veïns? Com pot funcionar un cens electoral si centenars de refugiats es desplacen cap al sud i intenten creuar fronteres de països veïns? Al mercat central de Bamako la gent opina “Les eleccions hauran de ser després de recuperar el nord! Encara que ens costi 10 anys, primer és fer fora tots els estrangers. Com volem fer eleccions si les nostres mares, tietes, cosines han hagut de fugir de casa seva?” explica Sidi Be enganxat a la TV dins la seva petita ferreteria.

Una desena de persones s’exalta “El president ho tindrà fàcil. Tots li farem costat!  Si l’exèrcit té por, nosaltres organitzarem milícies i se’ns uniran!” explica el cap del mercat central que assegura que té 400 joves motivats darrera seu. No hi ha cap gran centre de reclutament per aquests milicians, però hi ha qui diu que en diferents campaments militars les llistes són obertes. Una primera caravana d’una cinquantena de camions sortia de la capital ahir divendres carregada d’aliments del WFP. Són els ciutadans malians que han organitzat aquest primer convoi tot i que ningú sap gaire fins on podran arribar.

Sébastien, un fotògraf francès instal·lat a Bamako des de fa 7 anys, m’assegura que el temor dels pocs expatriats que queden a la capital són els atemptats. Perquè el terror de la jihad s’hauria d’aturar al nord? Qui diu que no arribaran a Bamako i es faran immolar ?

Amb molt poca seguretat als carrers, la por s’instal·la a Bamako. Afel Boucoum és un músic del petit poble de Niafounké, també al Nord-Mali. Ha passat molts anys al costat del seu oncle Ali Farka Touré, exportant als escenaris de tot el món ritmes i sons d’aquest enorme país. Dimecres matava el temps jugant a dames, en una terrassa amb uns amics. Un d’ells m’ha fet amagar la cervesa d’una imatge que enregistrava. L’hem substituït per una tetera. “Quan escolto les notícies de la ràdio el vespre, no puc dormir!” A Niafounké, diu, ja no hi ha música a la ràdio. La lectura de l’alcorà ocupa tot l’espai a la ràdio local.

Traoré, el nou president, ho va remarcar en el seu discurs d’investidura. “En un país on la guerra hauria de ser per l’escolarització, per evitar la malnutrició en un any de collites magres, contra la corrupció…” la Cédéao organitza una força militar i almenys França, que es nega a enviar tropes en un terreny on ja té 6 civils segrestats,  ha proposat ajuda logística. Els tambors de guerra sonen amb força a la capital de Mali abocada a un conflicte que ara per ara, sembla llarg i marcarà el futur d’aquest enorme país multiètnic.

“La llista està oberta per aquells que vulguin agafar les armes i defensar la pàtria. Tots els malians, tots els amics del Nord, han de venir. Hem d’alliberar el Nord! » crida un jove al centre de Bamako. Una cinquantena de persones han tallat el trànsit al carrer que condueix a la plaça de la Torre d’Àfrica i animen als ciutadans a allistar-se per evitar que aquest país de l’Àfrica Occidental es trenqui en dos.

Tot i la por a represàlies pels militars que han fet un cop d’estat el 22 de Març, els ciutadans malíans criden a la mobilització després que el Moviment Nacional de Lliberació de l’Azawad (MNLA) ha proclamat unilateralment la independència d’una bona porció de país. Però ara per ara, pocs saben què passa realment en aquest enorme territori que els joves a Bamako diuen Nord-Mali.

Més gran que França i Bèlgica unides, l’Azawad o el Nord-Mali forma part del territori dels Touaregs, una ètnia d’origen nòmada lligada al desert que viu entre Mali, Líbia, Níger i Algèria. El Sàhara i el Sahel són territoris austers, durs, monòtons, poc poblats, però la pàtria d’una nació que busca el seu nord polític des de fa més de 40 anys. Dins de la Republica de Mali comparteixen aquest espai amb les ètnies sedentàries com els Sorai o els Soninké des de fa centenars d’anys. Però avui, el que passa a Mali, té poc a veure amb l”independentisme tot i que a molts ens agradaria pensar.

Dos autobusos carregats fins a la bandera acaben d’arribar a l’estació de Binke, a Bamako. Homes, dones i criatures fugen del terror que  regna en aquest enorme espai geogràfic. Gao, Toumbouctou i Kali, les principals ciutats del Nord-Mali han estat preses pels que ells anomenen “els barbuts”. Homes armats que volen imposar la xaria, la llei islàmica, en tot el territori “alliberat”. I ja no són només els touaregs malís, sinó combatents vinguts dels països veïns i ben equipats després de la caiguda de Gadafi a Libia. Es desplacen amb 4X4 armats fins les dents, saquejant el que troben al seu pas, i expliquen a la població les noves regles de joc.

“No queda res a Gao. Han robat el que hi havia a les botigues, als hospitals, a les farmàcies… Aviat no hi haurà res per menjar.” De la cinquantena que acaben d’arribar a Binke, pocs volen parlar. Capcots, amb molts farcells, pocs diners a les butxaca, els més afortunats busquen refugi a casa dels familiars a la capital. Demà si tot va bé, nous busos arribaran a la capital. I molt lluny de Bamako, camps de refugiats a Níger i a Mauritània són plens també des de fa setmanes.

Tot i la confusió que aixequen tots els conflictes, la dificultat de saber qui és qui i l’enorme distància que separa Bamako del Nord-Mali, la independència dels Touaregs sembla un pas en fals. L’aliança del MNLA amb grups islamistes vinculats a Al Qaeda no augura res de bo. I tot i que m’agradaria equivocar-me, sembla que aquest pobre país amb 15 milions d’habitants i pocs recursos naturals patirà llargament un nou episodi de la guerra contra l’extremisme islàmic.