Archive

Tag Archives: Islam

És el moment més esperat de cada dia. Fins a la tercera setmana d’Agost, a quarts de vuit de la tarda serà l’hora de l‘Ndougou [l’endogu]. Un mot wolof, una de les set llengües parlades al Senegal, que significa la ruptura. L’Ndogou és per alguns una cursa per arribar a casa i celebrar un berenar amb la família i per d’altres és únicament una parada al camí de la jornada de treball. En un dels mesos més calorosos de l’any, hi ha un abans i un després d’aquesta hora que varia minuts i segons a mida que s’escurça el dia.

A Dakar, amb més de 2 milions de musulmans, el Ramadà marca el ritme de la ciutat i l’humor dels seus habitants. Tothom treballa amb menys ganes i és més fàcilment irritable. Algunes baralles als autobusos, més accidents de trànsit dels habituals,… I no és d’estranyar: no es pot beure, ni menjar, ni practicar sexe, ni fumar fins que la Comissió Nacional Lunar decreti el fi del dejuni. Al Senegal, l’Islam manté certes particularitats, i gairebé tothom segueix les ordres d’aquest grup de sabis que filtren la doctrina de Mahoma des de fa segles. I fins que no vegin la lluna, res de res!

A les pastisseries més pijes de Dakar hi ha cua. Als acomodats barris del nord, la gent espera el seu torn ordenadament fora de la botiga. Els clients compren pastissos, sucs en tetrabrik i sobretot pa per untar-hi mantega o el formatgets de la “vache-qui-rit”. Als barris més populars, al voltant dels mercats moltes dones instal·len tauletes a les voreres. S’uneixen a les desenes de venedors de cafè que ocupen llocs estratègics des d’hores abans. Com més a prop estiguin de la parada del bus, més clients atraparan. Les dones competeixen entre elles en la venda de cafè, de cuscús, dels “baignets” (unes pastes dolces refregides amb oli de soja) i d’entrepans.

LNdogou és una parada total al ritme de la ciutat. El trànsit desapareix, el silenci s’instal·la de cop als carrers després de l’avís de les mesquites. Taxistes, transportistes i venedors ambulants desen els seus vehicles on poden i busquen un racó per clavar les dents i beure per primera vegada des de l’alba.

Mariama és una de les venedores. Originària d’una minoria ètnica del sud de país, fa anys que sobreviu a la capital. M’explica que el que més ven són els entrepans… de macarrons i de spaghettis! Un panet ple a vessar de macarrons acompanyat d’un tasseta de cafè “Touba”, costa uns 30 cèntims d’Euro. Un cop de puny per estómacs no iniciats. Això si, l’opció més econòmica ve embolcallada d’un paper de diari italià, francès o espanyol per entretenir la lectura. A la taula del costat, altres dones venen també patates fregides, ous durs, salsa de ceba… sembla que tot hi cap dins d’un entrepà.

“Millor consumir local que el pa industrial, no?” Em diu Ousmane quan em veu comprar el meu entrepà de macarrons. Aquest home a la quarantena compra cuscús de mill, menjar tradicional del Saloum, a uns 150 quilòmetres al sud de la capital. S’ho menjarà amb llet quan arribi a casa. Després de 2 anys visquen al barri de Sant Andreu de Barcelona, aquest professor va decidir tornar a casa el 2010. Ara treballa ensenyant castellà en una escola privat i ha reprès els estudis a la Universitat. Ousmane compra el menjar tradicional mentre fa broma: “Estic ben content d’haver tornat. Els últims Ndogus treballava en un hotel i em donaven 15 minuts. I no, no podia menjar el mill amb llet… prenia cafè i unes hamburgueses. Això si, eren de bou!”

19.45h, la lluna ja és ben visible al cel. La ciutat reprèn el ritme, el trànsit recupera el caos habitual, el soroll i els clàxons tornen a omplir els carrers però els seus habitants somriuen i fan broma. Tot es veu diferent amb la panxa plena i certa sensació de lleugeresa plana en l’ambient. Fins demà a la mateixa hora (o una mica més aviat).

Un lacrimogen va rebentar una finestra de la mesquita El Hadj Malick Sy, al carrer Lamine Guèye del centre de Dakar. Eren les 5 de la tarda del divendres, dia de pregària, a la capital d’aquest país de l’Àfrica de l’Oest on els musulmans són el 95 % de la població.

Joves manifestants i policia jugaven al gat i la rata als carrerons del centre des de feia hores. Un grup de joves va buscar refugi a l’edifici sagrat. Minuts després, la policia, que a mida que passen els dies de protesta augmenta el grau de violència, no va dubtar un segon. El projectil va entrar de ple al temple. Religiosos i manifestants van sortir-ne aixafant-se els uns als altres. La policia va poder bastonejar alguns manifestants i va acabar per recular a uns 100 de metres de l’edifici. Es van parapetar alguns carrers més enllà amb una camioneta blindada i un camió que ruixa aigua.

Els religiosos van estendre catifes al carrer i van seguir pregant. Els joves, van continuar intercanviant pedrades i la policia responent amb bales de cautxú i més gasos lacrimògens. Els projectils van acabar caient sobre les catifes instal·lades al carrer on una cinquantena de practicants estoicament resaven amb les mans mirant al cel, plorant pel gas i cantant en veu forta.

A les manifestacions per demanar l’adéu a Wade, últimament n’hem vist de tots colors. Però aquest episodi pot fer bascular les coses. Fins ara, els manifestants eren membres dels l’oposició política, Yenamarristes,… i si bé els líders musulmans han estat cortejats per tots els presidenciables a les eleccions 2012, fins ara no s’havien pronunciat.

Al Senegal, l’Islam es viu des de les confraries. Les dues amb més fidels, els Mourids i els Tidians tenen una forta influència sobre els ciutadans. I la resposta d’un dels seus líders, Serigne Mansour Jamil, no es va fer esperar. “Wade ha profanat una mesquita tidiane de la ciutat. Ha de marxar.”