Arxius

Tag Archives: Diola

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

El senyor Mendy dóna instruccions amb humor als treballadors a la cuina del seu petit restaurant. Aquest empresari és propietari d’un restaurant i dues discoteques al Cap Skiring. “Durant la temporada turística, hi ha 22 de treballadors contractats! Tots paguen impostos. N’estic orgullós”

A l’extrem sud oest del Senegal, enganxat a l’Atlàntic i a la frontera amb Bissau, el Cap Skiring ofereix als turistes sol, platges i visites en piragua als magnífics manglars. El Cap és una bon balcó per deixar-se seduir per la misteriosa Casamance. Jeannot Mendy va decidir instal·lar-s’hi després de viure l’infància a França, amb un projecte personal sota el braç. Jeannot és d’ètnia manjak, una minoria que les fronteres colonials van repartir en 3 països.  Des del 1997 Mendy lluita des del món l’empresariat per fer avançar la Casamance. Avui no està segur si ha optat per la millor opció. Si més no, és conscient que no ha escollit el camí més fàcil.

La situació del sector turístic és desastrosa. Segons els sindicat de turisme, a finals dels anys 80, 150.000 turistes l’any visitaven la paradisíaca regió. Avui, no arriben a 40.000. Tres grans hotels cinc estrelles han tancat els últims 7 anys. Guies, xòfers, cambrers, cuiners i músics s’han hagut de buscar les garrofes a d’altres parts del país i en d’altres sectors. Alguns resisteixen, però els hotels en runa, els edificis mal conservats i un ambient més aviat tristot s’ha apoderat de molts negocis. La natura recupera bestialment algunes de les instal·lacions punteres del turisme a l’Àfrica de l’Oest.

“La Casamance és el mateix país, però quan veiem les diferències i les opcions que es prenen des del govern central, a vegades pensem que som estrangers. Nosaltres ni hem demanat estar lluny de la capital ni separats per Gàmbia!” Fa 50 anys hi havia un únic vaixell que connectava la regió amb Dakar cada setmana. El 2012, un sol vaixell amb les cues monstruoses segueix fent la mateixa ruta. La veritat és que cal paciència per descobrir aquest bocí de paradís africà. Per carretera des de Dakar, pots passar-te 24 hores de viatge sempre depenent de l’humor dels gambians, que gestionen 2 fronteres i el servei de ferry. Mendy fa un repàs a la manca de voluntat política del govern central per donar ales a una regió riquíssima però apobrida. Mancances en transport, de carreteres, d’accès a l’aigua potable i de comprensió… a algú li sona?

A Casamance ningú no circula de nit. Tot i haver-hi moltíssims checks points dels militars, ningú no es sent segur. “És cert que el conflicte està latent. Però el risc zero tampoc existeix a cap lloc del món.” Mendy minimitza els combats i es queixa de les desinformació que hi ha a la resta del país i del món. L’empresari assegura que la regió pateix una diabolització total per uns combats aïllats. Però esta ben clar, que el turisme balneari no és compatible amb el soroll dels morters. Ni que sigui de tant en tant…

A 30 anys de l’inici del conflicte, a hores d’ara el perill són els assalts i els robatoris a la carretera. Ningú no sap gaire qui són els assaltants. Els mitjans passen les informacions que elabora l’exèrcit que culpen als rebels independentistes. Els guerrillers expliquen que l’inseguretat a les carreteres és aprofitada per grups de lladres organitzats.  L’inestabilitat de la regió, la circulació d’armes lleugeres, la porositat de les fronteres amb Bissau, Conakry i Gàmbia fan fàcil aprofitar-se d’aquesta situació. Els turistes europeus, però, no són objectiu.

“Cal que tothom tingui feina. Si et lleves pel matí, treballes, sues i tens la butxaca plena per a tu i la teva família, no tens temps per pensar en les armes.” Optimista de cara al futur, Mendy ja ha trobat el nou flamant ministre de cultura i turisme senegalès. Youssou Ndour, es mostrava obert i prometia treballar per tot el sector. “No faran miracles. Cal que s’apropin a nosaltres. L’Estat no pot fer-ho tot, els empresaris podem guiar-los i participar en el desenvolupament del país”.

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.Es fa dir Pantera negra. És un vell guerriller que degut a l’edat ha abandonat les armes i la vida a la selva. Enorme, seriós i molt sobri aquest home d’ètnia Diola, porta una ploma vermella al cap la primera vegada que el trobo. “Això només ho duem els combatents.” La Pantera acaba d’assistir a una Assemblea del MFDC, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Una trentena de persones, avis i joves, han discutit i compartit opinions sobre com mantenir la flama de l’independència viva i com reunificar les diferents faccions del moviment. És un moment clau. Les negociacions podrien obrir-se aviat. El canvi de govern a Dakar ha promès una gestió diferent d’aquest conflicte enclavat.

La Casamance és un territori amb una composició ètnica i religiosa complexe. A diferència de Senegal, els colons francesos només van poder-hi establir una base comercial amb accès marítim a la capital per assegurar l’intercanvi econòmic i no van arribar mai a controlar el territori. Encaixat a la confederació del Senegal i Mali al moment de l’emancipació de la metròpolis francesa, fa 53 anys, la promesa d’independència per part del primer president del Senegal alimenta els mites fundadors del moviment i plana en la memòria col·lectiva. Amb milers de víctimes dels dos bàndols, desplaçats i refugiats a les fronteres dels països veïns, aquest conflicte mal gestionat i silenciat pel govern central de Dakar és ja un dels més antics del continent africà.

El conflicte militar va esclatar a l’any 1982, després de la repressió desproporcionada d’una manifestació pacífica a Ziguinchor, la capital. La Pantera Negra hi va participar i com molt d’altres, va decidir refugiar-se a la selva. “A l’inici no teníem armes. Una sola carabina. Ens vam confeccionar arcs i bastons per defensar-nos.” Cada intent de tornar a casa estava amenaçat per les represàlies de l’exèrcit senegalès als membres de la seva família. “Veus això?” em senyala el cap. “Els militars em van atrapar una vegada i em ruixar amb benzina el cabell i me’l van cremar. Jo portava rastes. No ens tallàvem el cabell en aquella època i era fàcil identificar-nos.” M’ensenya una cremada al cap i dues marques als turmells. “Em van penjar hores per treure’m informació i per fer-me oblidar la lluita”.

Amb pocs diners a la butxaca i sense fills, aquest avi comparteix habitació amb dues nebodes en un barri popular de Ziguinchor. Algunes ampolles amb pocions, herbes i ungüents a la seva humil estança el delaten. Aquest animista exerceix la medicina tradicional aplicant coneixements ancestrals naturals per guarir persones. “Em pots fer una foto de la família?” Somric. Fet! La Pantera Negra es perd dins del seu pensament. “A vegades em sento nostàlgic dels anys de combat. Jo estic aquí, a la ciutat, però el meu esperit està a la selva. Els anys de combat i saber que els companys segueixen allà, no em deixaran descansar fins que obtinguem l’independència.”