Arxius

Tag Archives: Dakar

Als carrers de Dakar, els consumidors escullen diàriament entre una tasseta de tè, el cafè Touba o el Nescafé. Són productes ben diferents cadascun amb els seus clients habituals. Aquestes petites feines són l’ocupació diària per a milers de joves tot esperant una millor oportunitat laboral.  Imaginació al poder per embutxacar-se alguns euros cada dia.


Pape Gning és, tot i que no ho reconeixi, un artista urbà. Treballa 5 dies a la setmana amb un grup de joves a la sorollosa estació de Colobane. Decora els vistosos “car rapides”, les furgonetes que permeten moure’s per la ciutat per alguns cèntims d’euro el trajecte, i de tant en tant, algú li encarrega les decoracions dels carretons de cafè. Pape pinta els carretons Nescafé en una sola tarda. Còpia el logotip a mà alçada sense necessitat de permisos.

La multinacional té el seu sistema de distribució oficial: uns carretons vermells són proveïts regularment per unes motos de l’empresa. La necessitat i la demanda a creat un circuit alternatiu o “clando” (clandestí) que opera amb tota tranquil·litat als ulls de tothom. Els clients d’en Pape, seran d’ètnia peul. Immigrats de la veïna i oblidada Guinea Conakry, per la majoria, la venta de cafè serà la primera feineta als carrers de Dakar.

Els dibuixos d’en Pape es passejaran sobre rodes per tota la ciutat… És part del riquíssim sector informal d’un país on l’atur és del 49 % i on els joves de menys de 25 anys són el 64 % de la població. Imaginació, enginy, supervivència, necessitat, ganes de tirar endavant en aquesta ciutat de 3 milions d’habitants que fa somiar als joves amb un futur millor.

Anuncis

“No són ni creients! Són uns bandits!” em cridava Émile, amb un auricular a l’orella enganxat a RFI. El porter cristià d’aquest edifici del centre de Dakar segueix esberat les informacions que vénen de Mali. “Ara no els podem deixar així. L’exèrcit francès ha fet molta feina amb l’aviació, però s’ha de continuar la lluita!”

Émile esta preocupat pels combats que l’exèrcit francès manté des de fa 3 dies al Nord Mali contra els islamistes radicals instal·lats al país veí. En l’operació “Serval”, França s’implica de un nou conflicte africà i amb el suport dels Estats Units, vol aturar la progressió dels islamistes cap a Bamako.

Amb el país literalment dividit amb dos, el Nord Mali era un santuari islamista des del mes de març. Grups armats de diferent origen (MUJAO, ANSAR DINE  satèl·lit d’AlQaeda al Magreb Islàmic) i formats d’individus de diferents procedències (Libia, Argèlia, Mali, Nigèria, Senegal, Benin…) controlàven Gao, Tumbouctu i Kidal.  A les 3 ciutats on els “barbuts” havien aconseguit el control després de foragitar als pocs independentistes tuaregs presents, s’hi aplica la xària (la llei islàmica) i són l’escenari del terror dia rera dia.  Les lapidacions i cop de fuet a l’espai públic, la mutilació com a càstig per a males conductes o l’obligació a contraure matrimoni han estat imposats a la població per homes ben armats i per uns individus entestats també en la destrucció de mausoleus i mesquites, símbols de la complexitat cultural i religiosa de l’Àfrica de l’Oest. Molts dels habitants d’aquest immens mar de sorra han fugit. Segons Nacions Unides, ja són 150.000 refugiats als països veïns i 230.000 els desplaçats dins d’aquest estat gegant. Malí és més gran que el territori espanyol i francès units.

Si bé, el president francès, François Hollande reconeixia fa unes setmanes que el seu exèrcit no s’implicaria en afers estrictament africans, la dura realitat l’ha fet rectificar. L’amenaça dels jihaidistes rumb a Bamako era massa gran per tancar els ulls. Des de Dakar ningú no viu l’operació militar com una ingerència europea. La capital senegalesa viu amb certa intranquil·litat l’escalada del conflicte, car esta en joc la seva seguretat i la de tota l’Àfrica de l’Oest. En una ràpida ullada als diaris senegalesos, tothom esta d’acord en evitar que el santuari integrista progressi. El president Macky Sall ha promès enviar 500 soldats ben aviat. Justin Babacar Ndiaye,  politòleg i professor universitari, crític amb els efectes de la colonització ometia parlar dels països europeus i recordava que el que cal aturar és “el règim multinacional islamic amb ministres paquistanesos, algerians, nigerians, senegalesos i mauritanians.”

Émile, enganxat a la ràdio, espera que l’amenaça no arribi mai al Senegal. Des de la seva porteria proposa “tancar la frontera entre el Senegal i Mali” mentre em recorda que “aquesta és una de les conseqüències d’haver fet caure Khadafi…” I és ben cert. La circulació d’armes després de la caiguda del dictador libià ha facilitat la ràpida expansió dels “barbuts”. Però això ja és passat, ara per ara Dakar esta obligada a ajudar Bamako per la seva pròpia seguretat.

Un twit de Youssou Ndour, va arrencar el debat. @MinistreYou troba escandalós seguir utilitzant #Dakar, el nom de la capital senegalesa, per una prova esportiva que es celebra a Amèrica del Sud. 

Charles Faye, portaveu del ministre de Cultura senegalès, va demanar que tornessin a Àfrica o que s’oblidéssin d’utilitzar aquest nom. “Els organitzadors son lliures de muntar la competició on vulguin, però mantenir el nom de la capital del Senegal amb finalitat publicitària és penós”. L’expol·li lingüístic arriba també a la xarxa: www.dakar.com és la pàgina de la prova de motor, no de la ciutat.

L’organitzador de la prova responia a mitjans francesos des del Perú: “És una marca registrada. També hi ha un perfum que es diu París…”

Dakar, el Dakar,… En la ment de molts europeus, Dakar, no és una ciutat, és una prova esportiva que des del 1995 no comença ni a Paris i des del 2008 no acaba a Dakar. És també una aventura mediatitzada. Tones d’imatges de la travessa de cotxes, motos i camions entre dos continents s’han fet habituals any rera any a les nostres retines. Impregnada per l’esperit d’aventura del pilot de motos francès Thierry Sabine, aquesta prova era el veritable Rally. 3 països africans: Marroc, Mauritània i Senegal tocaven la glòria mediàtica i almenys per uns dies, la capital de Senegal esdevenia sinònim de desafiament i d’orgull. El Dakar no es va aturar ni per la mort de Sabine, que va deixar-se la pell en un accident d’helicòpter a Mali en la seva vuitena edició. No va ser fins ell gener del 2008, que l’amenaça d’Al qaeda al Magreeb va obligar a anul·lar la sortida a l’últim moment. Des d’aleshores, el Dakar es va traslladar a Amèrica del Sud.

Però les velles glòries d’aquella aventura, del Paris-Dakar, segueixen tenint ganes de gresca. Jean-Louis Schlesser i Hubert Auriol, pilots pioners del rally original han ajudat a muntar una prova menys faraònica. L’Africa Eco Race segueix més o menys el mateix traçat que l’original i es realitza a les mateixes dates. El passat dimecres va finalitzar al mític Llac Rosa, a 40 km de la capital senegalesa. L’espai es va omplir de camions, motos i cotxes però també turistes i curiosos d’arreu. Russos, ucraïnesos, letons, belgues, francesos, holandesos i alguns catalans que no haurien vingut per aquí si no fos pel brunzit dels motors.

Hubert Auriol sobre un flamant 4×4 somreia tot i queixar-se de les moltes avaries que ha patit durant la prova. “El que nosaltres volem és passar-ho bé i recuperar l’esperit d’aventura del creador inicial.” Auriol, amb 9 participacions amb moto i 7 en cotxe, posava pels fotògrafs amb el seu 4×4 a la línia d’arrivada, mentre es queixava de les moltes avaries que ha patit. “Aquest recorregut sempre ha estat una veritable cursa. És la prova que ha té tots els elements per escriure el mot rally en majúscules.” L’inscripció a l’Africa Eco Race  costa un terç de l’altre Dakar, i els sponsors són molt d’ells africans. Les enganxines arreu de Sonangol (petrolis d’Angola) o de la Royal Air Maroc són omnipresents… Els organitzadors asseguren que és una iniciativa esperonada pels governs africans. Això si, d’ecologia, poquet. En aquesta cinquena dició ha participat un únic cotxe hibrid, d’energia elèctrica i benzina, que ha acabat la totalitat de la cursa.

Sembla que any rera any, l’Africa Eco Race, intentarà esgarrapar alguns turistes més i una mica de protagonisme a la gran màquina mediàtica del Dakar sud americà. I si Youssou Ndour no vol invertir una bona quantitat de diners en una batalla judicial com a mínim llarga per recuperar el #Dakar pel Senegal, l’omnipresència d’aquest mot any rera any en els mitjans s’ho haura de prendre com un homenatge a la capital del país africà.

Tot Dakar esta ocupat per xais. Tot? Si! No només els carrers i les principals avingudes, fins i tot la publicitat i la televisió. El programa “Khar bii”, el be en wolof, busca l’exemplar més guapo del país i arrasa entre grans i petits… tot i que no hi hagui estudis d’audiència en aquest país subtropical.

Serà el proper 26 d’Octubre, la festa musulmana d’Aïd el Kebir, que aquí, a l’Àfrica de l’Oest tothom anomena “Tabaski”. Els musulmans recorden el sacrifici d’Abraham. Tot un malson financer per molts pares de família, obligats a gastar-se una bona quantitat de diners per seguir la tradició. No sacrificar un animal significa un deshonor, i aconseguir-ne un, tot i que sigui petit i magre, és primordial per a no ser la riota del barri. Almenys fins l’any proper.

A la capital, carrers, places i avingudes estan plenes de xais vinguts de tot arreu. No necessiten ni passaport ni carnet de vacunes ja que les fronteres amb els països veïns estan obertes per aquests mamífers. Tot s’hi val per cobrir la forta demanda. A l’estació central de Dakar, el tragí d’animals i de sacs d’herba per nodrir-los és bestial. Els bens esperen el destí final a sobre dels camions, dels busos i fins i tot dins dels maleters dels taxis. Els animals pateixen el sol i la incomoditat del trajecte, però a ningú li sembla importar gaire. Tots els musulmans busquen una bona oferta per comprar el seu animal que per aquestes dates té el preu pels núvols. “Entre 70 i 200 euros, depenent de la raça i el pes” m’assegura Mbaye, un venedor del Canal IV. A un altre racó de la ciutat, una cooperativa de taxistes s’organitza per aconseguir millors preus pels seus socis. Sarr, el seu coordinador m’explica les avantatges “Els anem a buscar a un mercat a 40 kilòmetres de Dakar i en portem per a tots els socis, que ho paguen amb cuotes la resta de l’any. T’hi vols apuntar?” Llàstima, però jo no condueixo un taxi…

El Canal + sorteja un xai entre els nous abonats de la setmana, el teleoperador Orange també entre aquells que recarreguin el telèfon,… les empreses estrangeres no escapen de la febre Tabaski.

Al barri de Yoff, fa uns dies s’hi va instal·lar el plató ambulant del delirant programa “Khar Bii”. Busquen el moltó més guapo del país, barri a barri, poble a poble. Tot un desplegament de mitjans: 2 camions, 6 càmeres, dos presentador, 8 participants, 5 jutges i un públic de grans i petits entregats a la causa… Un concurs de bellesa a mode de passarela canina, un concurs de pes, de mida, entrevistes als participants (als amos, vaja…) i un valoració de l’1 al 10 per part de 5 jutges. Ablaye Dia explicava als micros orgullós al costat d’un enorme animal: “Vendre’l? Ni parlar-ne! És com el meu fill!” La final d’aquest reality show enganxarà a tot el país a la televisió després de dinar el proper divendres.

“Khar bii”, el programa de TV arrassa des de fa 4 anys. Els patrocinadors ofereixen diners en metàl·lic i pinso pels animals durant tot l’any. A la final també, hi ha un concurs de cuina per premiar la millor recepta amb carn de xai. La seva organitzadora explicava en roda de premsa com un concurs de televisió pot millorar la vida a la gent. “Hi ha participants que són seleccinats any rera any… i si abans havien de combinar diferents activitats per tirar endavant, molts avui es guanyen la vida únicament amb la criança.”

Un grup Facebook i nombrosos mitjans internacionals s’en fan ressó any rera any. La Tabaski d’enguany acabarà amb més de 500.000 xais degollats. La minoria cristina serà convidada pels veïns musulmans a provar els plats. Les cuines treuran fum tot el dia i els nens portaran plats amb carn als veïns. Al final, als barris més populars de la ciutat tothom acabarà provant la carn de tothom…. Les panxes plenes i una digestió pesada fan preveure que el cap de setmana, serà com a mínim, molt tranquil. I aquest belar irregular però omnipresent que tenim tots a les orelles a la capital del Senegal, desapareixarà de cop. Fins l’any que ve.

És el moment més esperat de cada dia. Fins a la tercera setmana d’Agost, a quarts de vuit de la tarda serà l’hora de l‘Ndougou [l’endogu]. Un mot wolof, una de les set llengües parlades al Senegal, que significa la ruptura. L’Ndogou és per alguns una cursa per arribar a casa i celebrar un berenar amb la família i per d’altres és únicament una parada al camí de la jornada de treball. En un dels mesos més calorosos de l’any, hi ha un abans i un després d’aquesta hora que varia minuts i segons a mida que s’escurça el dia.

A Dakar, amb més de 2 milions de musulmans, el Ramadà marca el ritme de la ciutat i l’humor dels seus habitants. Tothom treballa amb menys ganes i és més fàcilment irritable. Algunes baralles als autobusos, més accidents de trànsit dels habituals,… I no és d’estranyar: no es pot beure, ni menjar, ni practicar sexe, ni fumar fins que la Comissió Nacional Lunar decreti el fi del dejuni. Al Senegal, l’Islam manté certes particularitats, i gairebé tothom segueix les ordres d’aquest grup de sabis que filtren la doctrina de Mahoma des de fa segles. I fins que no vegin la lluna, res de res!

A les pastisseries més pijes de Dakar hi ha cua. Als acomodats barris del nord, la gent espera el seu torn ordenadament fora de la botiga. Els clients compren pastissos, sucs en tetrabrik i sobretot pa per untar-hi mantega o el formatgets de la “vache-qui-rit”. Als barris més populars, al voltant dels mercats moltes dones instal·len tauletes a les voreres. S’uneixen a les desenes de venedors de cafè que ocupen llocs estratègics des d’hores abans. Com més a prop estiguin de la parada del bus, més clients atraparan. Les dones competeixen entre elles en la venda de cafè, de cuscús, dels “baignets” (unes pastes dolces refregides amb oli de soja) i d’entrepans.

LNdogou és una parada total al ritme de la ciutat. El trànsit desapareix, el silenci s’instal·la de cop als carrers després de l’avís de les mesquites. Taxistes, transportistes i venedors ambulants desen els seus vehicles on poden i busquen un racó per clavar les dents i beure per primera vegada des de l’alba.

Mariama és una de les venedores. Originària d’una minoria ètnica del sud de país, fa anys que sobreviu a la capital. M’explica que el que més ven són els entrepans… de macarrons i de spaghettis! Un panet ple a vessar de macarrons acompanyat d’un tasseta de cafè “Touba”, costa uns 30 cèntims d’Euro. Un cop de puny per estómacs no iniciats. Això si, l’opció més econòmica ve embolcallada d’un paper de diari italià, francès o espanyol per entretenir la lectura. A la taula del costat, altres dones venen també patates fregides, ous durs, salsa de ceba… sembla que tot hi cap dins d’un entrepà.

“Millor consumir local que el pa industrial, no?” Em diu Ousmane quan em veu comprar el meu entrepà de macarrons. Aquest home a la quarantena compra cuscús de mill, menjar tradicional del Saloum, a uns 150 quilòmetres al sud de la capital. S’ho menjarà amb llet quan arribi a casa. Després de 2 anys visquen al barri de Sant Andreu de Barcelona, aquest professor va decidir tornar a casa el 2010. Ara treballa ensenyant castellà en una escola privat i ha reprès els estudis a la Universitat. Ousmane compra el menjar tradicional mentre fa broma: “Estic ben content d’haver tornat. Els últims Ndogus treballava en un hotel i em donaven 15 minuts. I no, no podia menjar el mill amb llet… prenia cafè i unes hamburgueses. Això si, eren de bou!”

19.45h, la lluna ja és ben visible al cel. La ciutat reprèn el ritme, el trànsit recupera el caos habitual, el soroll i els clàxons tornen a omplir els carrers però els seus habitants somriuen i fan broma. Tot es veu diferent amb la panxa plena i certa sensació de lleugeresa plana en l’ambient. Fins demà a la mateixa hora (o una mica més aviat).

Senegal celebra el primer aniversari del seu canvi de rumb polític. Va ser tot just fa un any, la vigília de Sant Joan, a Dakar van arrencar quatre dies de fúria que es van estendre a tot el país. Quatre dies de disturbis que van quallar en un moviment social i polític molt ampli que va mantenir el rumb fins a la caiguda del president Wade per la força de les urnes. Aquí tots el coneixem com l’M-23.

El 23 de Juny del 2011 “el vell” intentava una nova modificació de la Constitució. Amb el debat en marxa a l’interior de l’Assemblea Nacional, la població es manifestava a la porta. Les provocacions entre partidaris del president i l’oposició van acabar en una pluja de pedres mentre la policia es parapetava a l’accés de l’assemblea. La violència es va estendre com la pólvora per tota la ciutat. Informat del que passava, Wade no va gosar l’enèsima nova modificació que l’hauria catapultat amb un 25 % de vots a la presidència del país.

L’explosió de ràbia arribava després de mesos de talls de corrent diaris, d’un increment dels preus dels aliments bàsics i d’una sèrie de maniobres per fer visible al fill del president, que aleshores ocupava quatre carteres ministerials. Crema de pneumàtics, pillatge d’edificis públics, incendis d’alguns cotxes van ser el punt de partida per un moviment alineat per estudiants, músics, periodistes, associacions grans i petites darrera el lema “Touche pas ma constitution”. Aquest moviment va arrencar a Wade del seu somni de tot poderós 9 mesos més tard.

Diaris, ràdios, una exposició de fotos i una manifestació han recordat el camí recorregut. I tot i els discursos, els himnes, les pancartes i el minut de silenci per aquells que s’hi han deixat la pell, una sensació d’alleujament plana sobre l’ambient a Dakar. “Cal mantenir viu aquest moviment”, explica Ali Haidar. Aquest activista ecologista i membre actiu de l’oposició, és avui ministre de medi ambient i ha vingut a peu, amb dos escortes de paisà. “Tot això és gràcies al joves. Ells van fer de sentinelles i ho han pagat amb més d’una desena de víctimes.”

Un jove organitza l’accés al pòdium dels discursos. “No estem aquí pels partits polítics. Estem aquí pel poble senegalès, per fer respectar les nostres institucions” m’explica enèrgicament amb una bandera tricolor al cap. Em fascina com la consciència ciutadana pesa més que la identitat ètnica en aquest territori africà. Realment, si mirem els països fronterers, el Senegal és una excepció.

Alguns mitjans van relacionar aquest moviment amb “els indignats” i d’altres parlaven de l’extensió de la primavera àrab a l’Àfrica subsahariana. Potser té elements d’ambdós, però el que esta clar que el camí escollit pels senegalesos és avui modèlic al continent. La força del M-23 va anar creixent gràcies a manifestacions cada 23 del mes, i a pocs mesos de les eleccions, tots els partits polítics a excepció del PDS del vell, s’hi van acabar sumant. Els polítics van apuntar-se a l’últim vago del comboi amb opcions per desallotjar el vell de la seva poltrona.

Un any després, la població pateix les mateixes dificultats. Els talls de corrents reprenen, la benzina i l’arròs segueixen a uns preus estratosfèrics. De certa manera, però, els senegalesos es senten orgullosos del trajecte realitzat i d’haver indicat el camí a seguir a uns polítics ben desorientats. Tres mesos després de les eleccions, la maquinària política s’ha de posar al servei d’aquells que l’han defensat. Tothom ho espera amb impaciència.

“M’ha fet molt de mal. Ha fet un treball excepcional, és un dels millors entrenadors al món. Per haver perdut els últims dos partits, no cal tirar la tovallola. No ho entenc.”

Ho reconeixia afectat ahir divendres en Luciano Bernardino, un dels perruquers capverdians del carrer Gomis del barri del Plateau, després de rebre un SMS del seu fill on li anunciava que Guardiola deixava el Barça. “En tots els aspectes de la vida, cal tenir una mica de sort. I el Barça no n’ha tingut ni contra el Chelsea ni contra el Reial Madrid. Un equip que ha tingut la pilota el 90 per cent del partit i que no ha tingut la sort de marcar, no podem demanar-li més.”

Dakar, explica, és com la resta d’Àfrica i del món: està dividit entre barcelonistes i merengues. I això es reprodueix en el microcosmos del carrer Gomis on una desena de perruquers de les petites illes del Cap Verd tallen cabells i afaiten barbes. Molts d’ells porten la samarreta dels seus clubs preferits i ho posen fàcil als clients, que ja saben a qui han d’escollir si no volen jugar en camp contrari.

Per matar l’espera entre client i client, els perruquers es fan la guitza i comenten les últimes noticies esportives. Però el que no acaba d’entendre Luciano és perquè els seus col·legues madridistes no reconeixen l’esforç del Barça. “Si t’agrada el bon futbol, t’ha d’agradar el joc espectacular i divertit que ha fet el Barça aquests últimes temporades. No saben perdre”.

Perruquer, músic, futbolista, pescador, boxejador,… aquest home a la quarantena, s’ha guanyat la vida a Holanda, França, Itàlia i als Estats Units. Luciano seguia el club dels seus somnis fins i tot des dels vaixells de pesca a l’Atlàntic on treballava. I quan no, es feia guardar els diaris per posar-se al dia al seu retorn. Un dels primers partits que recorda va ser un “clásico” dels anys 70 on jugava Cruyff. “Ja m’agradaria anar al Camp Nou encara que fos una vegada a la vida, però si avui fos jove, el que somiaria és formar part del centre de formació del Barça.”

El futur té ben clar que continuarà sent blaugrana gràcies als joves talents de la Masia. “Saps, aquest no és el nostre any… Però tampoc el del Reial Madrid!”  Luciano somriu, mira les seves tisores i es concentra de nou en el cap d’un client a qui, a més d’un nou pentinat, oferirà conversa al voltant d’aquest equip que tot i en hores baixes, aixeca passions arreu del món.