Arxius

Tag Archives: carrer

Als carrers de Dakar, els consumidors escullen diàriament entre una tasseta de tè, el cafè Touba o el Nescafé. Són productes ben diferents cadascun amb els seus clients habituals. Aquestes petites feines són l’ocupació diària per a milers de joves tot esperant una millor oportunitat laboral.  Imaginació al poder per embutxacar-se alguns euros cada dia.


Pape Gning és, tot i que no ho reconeixi, un artista urbà. Treballa 5 dies a la setmana amb un grup de joves a la sorollosa estació de Colobane. Decora els vistosos “car rapides”, les furgonetes que permeten moure’s per la ciutat per alguns cèntims d’euro el trajecte, i de tant en tant, algú li encarrega les decoracions dels carretons de cafè. Pape pinta els carretons Nescafé en una sola tarda. Còpia el logotip a mà alçada sense necessitat de permisos.

La multinacional té el seu sistema de distribució oficial: uns carretons vermells són proveïts regularment per unes motos de l’empresa. La necessitat i la demanda a creat un circuit alternatiu o “clando” (clandestí) que opera amb tota tranquil·litat als ulls de tothom. Els clients d’en Pape, seran d’ètnia peul. Immigrats de la veïna i oblidada Guinea Conakry, per la majoria, la venta de cafè serà la primera feineta als carrers de Dakar.

Els dibuixos d’en Pape es passejaran sobre rodes per tota la ciutat… És part del riquíssim sector informal d’un país on l’atur és del 49 % i on els joves de menys de 25 anys són el 64 % de la població. Imaginació, enginy, supervivència, necessitat, ganes de tirar endavant en aquesta ciutat de 3 milions d’habitants que fa somiar als joves amb un futur millor.

Anuncis

Tot Dakar esta ocupat per xais. Tot? Si! No només els carrers i les principals avingudes, fins i tot la publicitat i la televisió. El programa “Khar bii”, el be en wolof, busca l’exemplar més guapo del país i arrasa entre grans i petits… tot i que no hi hagui estudis d’audiència en aquest país subtropical.

Serà el proper 26 d’Octubre, la festa musulmana d’Aïd el Kebir, que aquí, a l’Àfrica de l’Oest tothom anomena “Tabaski”. Els musulmans recorden el sacrifici d’Abraham. Tot un malson financer per molts pares de família, obligats a gastar-se una bona quantitat de diners per seguir la tradició. No sacrificar un animal significa un deshonor, i aconseguir-ne un, tot i que sigui petit i magre, és primordial per a no ser la riota del barri. Almenys fins l’any proper.

A la capital, carrers, places i avingudes estan plenes de xais vinguts de tot arreu. No necessiten ni passaport ni carnet de vacunes ja que les fronteres amb els països veïns estan obertes per aquests mamífers. Tot s’hi val per cobrir la forta demanda. A l’estació central de Dakar, el tragí d’animals i de sacs d’herba per nodrir-los és bestial. Els bens esperen el destí final a sobre dels camions, dels busos i fins i tot dins dels maleters dels taxis. Els animals pateixen el sol i la incomoditat del trajecte, però a ningú li sembla importar gaire. Tots els musulmans busquen una bona oferta per comprar el seu animal que per aquestes dates té el preu pels núvols. “Entre 70 i 200 euros, depenent de la raça i el pes” m’assegura Mbaye, un venedor del Canal IV. A un altre racó de la ciutat, una cooperativa de taxistes s’organitza per aconseguir millors preus pels seus socis. Sarr, el seu coordinador m’explica les avantatges “Els anem a buscar a un mercat a 40 kilòmetres de Dakar i en portem per a tots els socis, que ho paguen amb cuotes la resta de l’any. T’hi vols apuntar?” Llàstima, però jo no condueixo un taxi…

El Canal + sorteja un xai entre els nous abonats de la setmana, el teleoperador Orange també entre aquells que recarreguin el telèfon,… les empreses estrangeres no escapen de la febre Tabaski.

Al barri de Yoff, fa uns dies s’hi va instal·lar el plató ambulant del delirant programa “Khar Bii”. Busquen el moltó més guapo del país, barri a barri, poble a poble. Tot un desplegament de mitjans: 2 camions, 6 càmeres, dos presentador, 8 participants, 5 jutges i un públic de grans i petits entregats a la causa… Un concurs de bellesa a mode de passarela canina, un concurs de pes, de mida, entrevistes als participants (als amos, vaja…) i un valoració de l’1 al 10 per part de 5 jutges. Ablaye Dia explicava als micros orgullós al costat d’un enorme animal: “Vendre’l? Ni parlar-ne! És com el meu fill!” La final d’aquest reality show enganxarà a tot el país a la televisió després de dinar el proper divendres.

“Khar bii”, el programa de TV arrassa des de fa 4 anys. Els patrocinadors ofereixen diners en metàl·lic i pinso pels animals durant tot l’any. A la final també, hi ha un concurs de cuina per premiar la millor recepta amb carn de xai. La seva organitzadora explicava en roda de premsa com un concurs de televisió pot millorar la vida a la gent. “Hi ha participants que són seleccinats any rera any… i si abans havien de combinar diferents activitats per tirar endavant, molts avui es guanyen la vida únicament amb la criança.”

Un grup Facebook i nombrosos mitjans internacionals s’en fan ressó any rera any. La Tabaski d’enguany acabarà amb més de 500.000 xais degollats. La minoria cristina serà convidada pels veïns musulmans a provar els plats. Les cuines treuran fum tot el dia i els nens portaran plats amb carn als veïns. Al final, als barris més populars de la ciutat tothom acabarà provant la carn de tothom…. Les panxes plenes i una digestió pesada fan preveure que el cap de setmana, serà com a mínim, molt tranquil. I aquest belar irregular però omnipresent que tenim tots a les orelles a la capital del Senegal, desapareixarà de cop. Fins l’any que ve.

És el moment més esperat de cada dia. Fins a la tercera setmana d’Agost, a quarts de vuit de la tarda serà l’hora de l‘Ndougou [l’endogu]. Un mot wolof, una de les set llengües parlades al Senegal, que significa la ruptura. L’Ndogou és per alguns una cursa per arribar a casa i celebrar un berenar amb la família i per d’altres és únicament una parada al camí de la jornada de treball. En un dels mesos més calorosos de l’any, hi ha un abans i un després d’aquesta hora que varia minuts i segons a mida que s’escurça el dia.

A Dakar, amb més de 2 milions de musulmans, el Ramadà marca el ritme de la ciutat i l’humor dels seus habitants. Tothom treballa amb menys ganes i és més fàcilment irritable. Algunes baralles als autobusos, més accidents de trànsit dels habituals,… I no és d’estranyar: no es pot beure, ni menjar, ni practicar sexe, ni fumar fins que la Comissió Nacional Lunar decreti el fi del dejuni. Al Senegal, l’Islam manté certes particularitats, i gairebé tothom segueix les ordres d’aquest grup de sabis que filtren la doctrina de Mahoma des de fa segles. I fins que no vegin la lluna, res de res!

A les pastisseries més pijes de Dakar hi ha cua. Als acomodats barris del nord, la gent espera el seu torn ordenadament fora de la botiga. Els clients compren pastissos, sucs en tetrabrik i sobretot pa per untar-hi mantega o el formatgets de la “vache-qui-rit”. Als barris més populars, al voltant dels mercats moltes dones instal·len tauletes a les voreres. S’uneixen a les desenes de venedors de cafè que ocupen llocs estratègics des d’hores abans. Com més a prop estiguin de la parada del bus, més clients atraparan. Les dones competeixen entre elles en la venda de cafè, de cuscús, dels “baignets” (unes pastes dolces refregides amb oli de soja) i d’entrepans.

LNdogou és una parada total al ritme de la ciutat. El trànsit desapareix, el silenci s’instal·la de cop als carrers després de l’avís de les mesquites. Taxistes, transportistes i venedors ambulants desen els seus vehicles on poden i busquen un racó per clavar les dents i beure per primera vegada des de l’alba.

Mariama és una de les venedores. Originària d’una minoria ètnica del sud de país, fa anys que sobreviu a la capital. M’explica que el que més ven són els entrepans… de macarrons i de spaghettis! Un panet ple a vessar de macarrons acompanyat d’un tasseta de cafè “Touba”, costa uns 30 cèntims d’Euro. Un cop de puny per estómacs no iniciats. Això si, l’opció més econòmica ve embolcallada d’un paper de diari italià, francès o espanyol per entretenir la lectura. A la taula del costat, altres dones venen també patates fregides, ous durs, salsa de ceba… sembla que tot hi cap dins d’un entrepà.

“Millor consumir local que el pa industrial, no?” Em diu Ousmane quan em veu comprar el meu entrepà de macarrons. Aquest home a la quarantena compra cuscús de mill, menjar tradicional del Saloum, a uns 150 quilòmetres al sud de la capital. S’ho menjarà amb llet quan arribi a casa. Després de 2 anys visquen al barri de Sant Andreu de Barcelona, aquest professor va decidir tornar a casa el 2010. Ara treballa ensenyant castellà en una escola privat i ha reprès els estudis a la Universitat. Ousmane compra el menjar tradicional mentre fa broma: “Estic ben content d’haver tornat. Els últims Ndogus treballava en un hotel i em donaven 15 minuts. I no, no podia menjar el mill amb llet… prenia cafè i unes hamburgueses. Això si, eren de bou!”

19.45h, la lluna ja és ben visible al cel. La ciutat reprèn el ritme, el trànsit recupera el caos habitual, el soroll i els clàxons tornen a omplir els carrers però els seus habitants somriuen i fan broma. Tot es veu diferent amb la panxa plena i certa sensació de lleugeresa plana en l’ambient. Fins demà a la mateixa hora (o una mica més aviat).

Ningú no retreu res a un musulmà vengui arbres de Nadal fabricats a la Xina als carrers de Dakar. Senegal, país amb gairebé un 90 per cent de musulmans celebra amb igual d’energia les festes musulmanes que cristianes. Llumetes de decoració de nadal als principals carrers del centre de la ciutat, decoració amb cotó fluix als aparadors d’algunes botigues, sota una mitjana de 25 graus conviden a descansar uns dies i a compartir l’àpat del 25 amb els veíns.

Bon Nadal i bon any 2012 a tothom! Dewanati!

Coulibaly treballava durant 25 anys com porter d’un dels edificis més grans de Plaça de l’Independència, al centre de Dakar. D’uns seixanta anys, Coulibaly feia torn de matí i dues nits al mes durant els cap de setmana. Cridaner, divertit, amb un xiulet a la boca, organitzava les motos i els venedors ambulants que es molestàven l’entrada dels veíns. L’he creuat quatre o cinc dies a la setmana durant els últims dos anys. El mes de Maig, li vaig prometre un retrat. Unes setmanes més tard, li vaig unes quantes fotos. No vaig tenir temps a donar-li les ampliacions. Va morir sobtàdament tres dies després d’immortalitzar-lo. Les fotos ampliades van acabar al menjador de la seva familia, a Pikine, i en aquest blog.