Arxius

Tag Archives: Al Qaeda

“No són ni creients! Són uns bandits!” em cridava Émile, amb un auricular a l’orella enganxat a RFI. El porter cristià d’aquest edifici del centre de Dakar segueix esberat les informacions que vénen de Mali. “Ara no els podem deixar així. L’exèrcit francès ha fet molta feina amb l’aviació, però s’ha de continuar la lluita!”

Émile esta preocupat pels combats que l’exèrcit francès manté des de fa 3 dies al Nord Mali contra els islamistes radicals instal·lats al país veí. En l’operació “Serval”, França s’implica de un nou conflicte africà i amb el suport dels Estats Units, vol aturar la progressió dels islamistes cap a Bamako.

Amb el país literalment dividit amb dos, el Nord Mali era un santuari islamista des del mes de març. Grups armats de diferent origen (MUJAO, ANSAR DINE  satèl·lit d’AlQaeda al Magreb Islàmic) i formats d’individus de diferents procedències (Libia, Argèlia, Mali, Nigèria, Senegal, Benin…) controlàven Gao, Tumbouctu i Kidal.  A les 3 ciutats on els “barbuts” havien aconseguit el control després de foragitar als pocs independentistes tuaregs presents, s’hi aplica la xària (la llei islàmica) i són l’escenari del terror dia rera dia.  Les lapidacions i cop de fuet a l’espai públic, la mutilació com a càstig per a males conductes o l’obligació a contraure matrimoni han estat imposats a la població per homes ben armats i per uns individus entestats també en la destrucció de mausoleus i mesquites, símbols de la complexitat cultural i religiosa de l’Àfrica de l’Oest. Molts dels habitants d’aquest immens mar de sorra han fugit. Segons Nacions Unides, ja són 150.000 refugiats als països veïns i 230.000 els desplaçats dins d’aquest estat gegant. Malí és més gran que el territori espanyol i francès units.

Si bé, el president francès, François Hollande reconeixia fa unes setmanes que el seu exèrcit no s’implicaria en afers estrictament africans, la dura realitat l’ha fet rectificar. L’amenaça dels jihaidistes rumb a Bamako era massa gran per tancar els ulls. Des de Dakar ningú no viu l’operació militar com una ingerència europea. La capital senegalesa viu amb certa intranquil·litat l’escalada del conflicte, car esta en joc la seva seguretat i la de tota l’Àfrica de l’Oest. En una ràpida ullada als diaris senegalesos, tothom esta d’acord en evitar que el santuari integrista progressi. El president Macky Sall ha promès enviar 500 soldats ben aviat. Justin Babacar Ndiaye,  politòleg i professor universitari, crític amb els efectes de la colonització ometia parlar dels països europeus i recordava que el que cal aturar és “el règim multinacional islamic amb ministres paquistanesos, algerians, nigerians, senegalesos i mauritanians.”

Émile, enganxat a la ràdio, espera que l’amenaça no arribi mai al Senegal. Des de la seva porteria proposa “tancar la frontera entre el Senegal i Mali” mentre em recorda que “aquesta és una de les conseqüències d’haver fet caure Khadafi…” I és ben cert. La circulació d’armes després de la caiguda del dictador libià ha facilitat la ràpida expansió dels “barbuts”. Però això ja és passat, ara per ara Dakar esta obligada a ajudar Bamako per la seva pròpia seguretat.

“Sóc conscient que sóc un president d’un país en guerra” deia Dioumacounda Traoré, president de transició  mentres  jurava el seu càrrec amb “la crème de la crème” de la societat de Mali i també, davant del capità Sanogo i dels militars responsables del cop d’estat del 22 de Març. Ministre de l’antic govern d’Amani Toumani Touré, aquest matemàtic de formació és el responsable de fer la transició, organitzar eleccions i recuperar l’unitat territorial en 40 dies. Això diu l’acord signat entre els colpistes i els mediadors de l’Àfrica de l’Oest. Però a ningú li surten els números.

Com es poden organitzar eleccions en un país enorme on la meitat del territori va proclamar l’independència fa deu dies i esta ocupat per jihaidistes dels països veïns? Com pot funcionar un cens electoral si centenars de refugiats es desplacen cap al sud i intenten creuar fronteres de països veïns? Al mercat central de Bamako la gent opina “Les eleccions hauran de ser després de recuperar el nord! Encara que ens costi 10 anys, primer és fer fora tots els estrangers. Com volem fer eleccions si les nostres mares, tietes, cosines han hagut de fugir de casa seva?” explica Sidi Be enganxat a la TV dins la seva petita ferreteria.

Una desena de persones s’exalta “El president ho tindrà fàcil. Tots li farem costat!  Si l’exèrcit té por, nosaltres organitzarem milícies i se’ns uniran!” explica el cap del mercat central que assegura que té 400 joves motivats darrera seu. No hi ha cap gran centre de reclutament per aquests milicians, però hi ha qui diu que en diferents campaments militars les llistes són obertes. Una primera caravana d’una cinquantena de camions sortia de la capital ahir divendres carregada d’aliments del WFP. Són els ciutadans malians que han organitzat aquest primer convoi tot i que ningú sap gaire fins on podran arribar.

Sébastien, un fotògraf francès instal·lat a Bamako des de fa 7 anys, m’assegura que el temor dels pocs expatriats que queden a la capital són els atemptats. Perquè el terror de la jihad s’hauria d’aturar al nord? Qui diu que no arribaran a Bamako i es faran immolar ?

Amb molt poca seguretat als carrers, la por s’instal·la a Bamako. Afel Boucoum és un músic del petit poble de Niafounké, també al Nord-Mali. Ha passat molts anys al costat del seu oncle Ali Farka Touré, exportant als escenaris de tot el món ritmes i sons d’aquest enorme país. Dimecres matava el temps jugant a dames, en una terrassa amb uns amics. Un d’ells m’ha fet amagar la cervesa d’una imatge que enregistrava. L’hem substituït per una tetera. “Quan escolto les notícies de la ràdio el vespre, no puc dormir!” A Niafounké, diu, ja no hi ha música a la ràdio. La lectura de l’alcorà ocupa tot l’espai a la ràdio local.

Traoré, el nou president, ho va remarcar en el seu discurs d’investidura. “En un país on la guerra hauria de ser per l’escolarització, per evitar la malnutrició en un any de collites magres, contra la corrupció…” la Cédéao organitza una força militar i almenys França, que es nega a enviar tropes en un terreny on ja té 6 civils segrestats,  ha proposat ajuda logística. Els tambors de guerra sonen amb força a la capital de Mali abocada a un conflicte que ara per ara, sembla llarg i marcarà el futur d’aquest enorme país multiètnic.

“La llista està oberta per aquells que vulguin agafar les armes i defensar la pàtria. Tots els malians, tots els amics del Nord, han de venir. Hem d’alliberar el Nord! » crida un jove al centre de Bamako. Una cinquantena de persones han tallat el trànsit al carrer que condueix a la plaça de la Torre d’Àfrica i animen als ciutadans a allistar-se per evitar que aquest país de l’Àfrica Occidental es trenqui en dos.

Tot i la por a represàlies pels militars que han fet un cop d’estat el 22 de Març, els ciutadans malíans criden a la mobilització després que el Moviment Nacional de Lliberació de l’Azawad (MNLA) ha proclamat unilateralment la independència d’una bona porció de país. Però ara per ara, pocs saben què passa realment en aquest enorme territori que els joves a Bamako diuen Nord-Mali.

Més gran que França i Bèlgica unides, l’Azawad o el Nord-Mali forma part del territori dels Touaregs, una ètnia d’origen nòmada lligada al desert que viu entre Mali, Líbia, Níger i Algèria. El Sàhara i el Sahel són territoris austers, durs, monòtons, poc poblats, però la pàtria d’una nació que busca el seu nord polític des de fa més de 40 anys. Dins de la Republica de Mali comparteixen aquest espai amb les ètnies sedentàries com els Sorai o els Soninké des de fa centenars d’anys. Però avui, el que passa a Mali, té poc a veure amb l”independentisme tot i que a molts ens agradaria pensar.

Dos autobusos carregats fins a la bandera acaben d’arribar a l’estació de Binke, a Bamako. Homes, dones i criatures fugen del terror que  regna en aquest enorme espai geogràfic. Gao, Toumbouctou i Kali, les principals ciutats del Nord-Mali han estat preses pels que ells anomenen “els barbuts”. Homes armats que volen imposar la xaria, la llei islàmica, en tot el territori “alliberat”. I ja no són només els touaregs malís, sinó combatents vinguts dels països veïns i ben equipats després de la caiguda de Gadafi a Libia. Es desplacen amb 4X4 armats fins les dents, saquejant el que troben al seu pas, i expliquen a la població les noves regles de joc.

“No queda res a Gao. Han robat el que hi havia a les botigues, als hospitals, a les farmàcies… Aviat no hi haurà res per menjar.” De la cinquantena que acaben d’arribar a Binke, pocs volen parlar. Capcots, amb molts farcells, pocs diners a les butxaca, els més afortunats busquen refugi a casa dels familiars a la capital. Demà si tot va bé, nous busos arribaran a la capital. I molt lluny de Bamako, camps de refugiats a Níger i a Mauritània són plens també des de fa setmanes.

Tot i la confusió que aixequen tots els conflictes, la dificultat de saber qui és qui i l’enorme distància que separa Bamako del Nord-Mali, la independència dels Touaregs sembla un pas en fals. L’aliança del MNLA amb grups islamistes vinculats a Al Qaeda no augura res de bo. I tot i que m’agradaria equivocar-me, sembla que aquest pobre país amb 15 milions d’habitants i pocs recursos naturals patirà llargament un nou episodi de la guerra contra l’extremisme islàmic.