Arxius

Tag Archives: Africa

Un twit de Youssou Ndour, va arrencar el debat. @MinistreYou troba escandalós seguir utilitzant #Dakar, el nom de la capital senegalesa, per una prova esportiva que es celebra a Amèrica del Sud. 

Charles Faye, portaveu del ministre de Cultura senegalès, va demanar que tornessin a Àfrica o que s’oblidéssin d’utilitzar aquest nom. “Els organitzadors son lliures de muntar la competició on vulguin, però mantenir el nom de la capital del Senegal amb finalitat publicitària és penós”. L’expol·li lingüístic arriba també a la xarxa: www.dakar.com és la pàgina de la prova de motor, no de la ciutat.

L’organitzador de la prova responia a mitjans francesos des del Perú: “És una marca registrada. També hi ha un perfum que es diu París…”

Dakar, el Dakar,… En la ment de molts europeus, Dakar, no és una ciutat, és una prova esportiva que des del 1995 no comença ni a Paris i des del 2008 no acaba a Dakar. És també una aventura mediatitzada. Tones d’imatges de la travessa de cotxes, motos i camions entre dos continents s’han fet habituals any rera any a les nostres retines. Impregnada per l’esperit d’aventura del pilot de motos francès Thierry Sabine, aquesta prova era el veritable Rally. 3 països africans: Marroc, Mauritània i Senegal tocaven la glòria mediàtica i almenys per uns dies, la capital de Senegal esdevenia sinònim de desafiament i d’orgull. El Dakar no es va aturar ni per la mort de Sabine, que va deixar-se la pell en un accident d’helicòpter a Mali en la seva vuitena edició. No va ser fins ell gener del 2008, que l’amenaça d’Al qaeda al Magreeb va obligar a anul·lar la sortida a l’últim moment. Des d’aleshores, el Dakar es va traslladar a Amèrica del Sud.

Però les velles glòries d’aquella aventura, del Paris-Dakar, segueixen tenint ganes de gresca. Jean-Louis Schlesser i Hubert Auriol, pilots pioners del rally original han ajudat a muntar una prova menys faraònica. L’Africa Eco Race segueix més o menys el mateix traçat que l’original i es realitza a les mateixes dates. El passat dimecres va finalitzar al mític Llac Rosa, a 40 km de la capital senegalesa. L’espai es va omplir de camions, motos i cotxes però també turistes i curiosos d’arreu. Russos, ucraïnesos, letons, belgues, francesos, holandesos i alguns catalans que no haurien vingut per aquí si no fos pel brunzit dels motors.

Hubert Auriol sobre un flamant 4×4 somreia tot i queixar-se de les moltes avaries que ha patit durant la prova. “El que nosaltres volem és passar-ho bé i recuperar l’esperit d’aventura del creador inicial.” Auriol, amb 9 participacions amb moto i 7 en cotxe, posava pels fotògrafs amb el seu 4×4 a la línia d’arrivada, mentre es queixava de les moltes avaries que ha patit. “Aquest recorregut sempre ha estat una veritable cursa. És la prova que ha té tots els elements per escriure el mot rally en majúscules.” L’inscripció a l’Africa Eco Race  costa un terç de l’altre Dakar, i els sponsors són molt d’ells africans. Les enganxines arreu de Sonangol (petrolis d’Angola) o de la Royal Air Maroc són omnipresents… Els organitzadors asseguren que és una iniciativa esperonada pels governs africans. Això si, d’ecologia, poquet. En aquesta cinquena dició ha participat un únic cotxe hibrid, d’energia elèctrica i benzina, que ha acabat la totalitat de la cursa.

Sembla que any rera any, l’Africa Eco Race, intentarà esgarrapar alguns turistes més i una mica de protagonisme a la gran màquina mediàtica del Dakar sud americà. I si Youssou Ndour no vol invertir una bona quantitat de diners en una batalla judicial com a mínim llarga per recuperar el #Dakar pel Senegal, l’omnipresència d’aquest mot any rera any en els mitjans s’ho haura de prendre com un homenatge a la capital del país africà.

Anuncis

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

El senyor Mendy dóna instruccions amb humor als treballadors a la cuina del seu petit restaurant. Aquest empresari és propietari d’un restaurant i dues discoteques al Cap Skiring. “Durant la temporada turística, hi ha 22 de treballadors contractats! Tots paguen impostos. N’estic orgullós”

A l’extrem sud oest del Senegal, enganxat a l’Atlàntic i a la frontera amb Bissau, el Cap Skiring ofereix als turistes sol, platges i visites en piragua als magnífics manglars. El Cap és una bon balcó per deixar-se seduir per la misteriosa Casamance. Jeannot Mendy va decidir instal·lar-s’hi després de viure l’infància a França, amb un projecte personal sota el braç. Jeannot és d’ètnia manjak, una minoria que les fronteres colonials van repartir en 3 països.  Des del 1997 Mendy lluita des del món l’empresariat per fer avançar la Casamance. Avui no està segur si ha optat per la millor opció. Si més no, és conscient que no ha escollit el camí més fàcil.

La situació del sector turístic és desastrosa. Segons els sindicat de turisme, a finals dels anys 80, 150.000 turistes l’any visitaven la paradisíaca regió. Avui, no arriben a 40.000. Tres grans hotels cinc estrelles han tancat els últims 7 anys. Guies, xòfers, cambrers, cuiners i músics s’han hagut de buscar les garrofes a d’altres parts del país i en d’altres sectors. Alguns resisteixen, però els hotels en runa, els edificis mal conservats i un ambient més aviat tristot s’ha apoderat de molts negocis. La natura recupera bestialment algunes de les instal·lacions punteres del turisme a l’Àfrica de l’Oest.

“La Casamance és el mateix país, però quan veiem les diferències i les opcions que es prenen des del govern central, a vegades pensem que som estrangers. Nosaltres ni hem demanat estar lluny de la capital ni separats per Gàmbia!” Fa 50 anys hi havia un únic vaixell que connectava la regió amb Dakar cada setmana. El 2012, un sol vaixell amb les cues monstruoses segueix fent la mateixa ruta. La veritat és que cal paciència per descobrir aquest bocí de paradís africà. Per carretera des de Dakar, pots passar-te 24 hores de viatge sempre depenent de l’humor dels gambians, que gestionen 2 fronteres i el servei de ferry. Mendy fa un repàs a la manca de voluntat política del govern central per donar ales a una regió riquíssima però apobrida. Mancances en transport, de carreteres, d’accès a l’aigua potable i de comprensió… a algú li sona?

A Casamance ningú no circula de nit. Tot i haver-hi moltíssims checks points dels militars, ningú no es sent segur. “És cert que el conflicte està latent. Però el risc zero tampoc existeix a cap lloc del món.” Mendy minimitza els combats i es queixa de les desinformació que hi ha a la resta del país i del món. L’empresari assegura que la regió pateix una diabolització total per uns combats aïllats. Però esta ben clar, que el turisme balneari no és compatible amb el soroll dels morters. Ni que sigui de tant en tant…

A 30 anys de l’inici del conflicte, a hores d’ara el perill són els assalts i els robatoris a la carretera. Ningú no sap gaire qui són els assaltants. Els mitjans passen les informacions que elabora l’exèrcit que culpen als rebels independentistes. Els guerrillers expliquen que l’inseguretat a les carreteres és aprofitada per grups de lladres organitzats.  L’inestabilitat de la regió, la circulació d’armes lleugeres, la porositat de les fronteres amb Bissau, Conakry i Gàmbia fan fàcil aprofitar-se d’aquesta situació. Els turistes europeus, però, no són objectiu.

“Cal que tothom tingui feina. Si et lleves pel matí, treballes, sues i tens la butxaca plena per a tu i la teva família, no tens temps per pensar en les armes.” Optimista de cara al futur, Mendy ja ha trobat el nou flamant ministre de cultura i turisme senegalès. Youssou Ndour, es mostrava obert i prometia treballar per tot el sector. “No faran miracles. Cal que s’apropin a nosaltres. L’Estat no pot fer-ho tot, els empresaris podem guiar-los i participar en el desenvolupament del país”.

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.Es fa dir Pantera negra. És un vell guerriller que degut a l’edat ha abandonat les armes i la vida a la selva. Enorme, seriós i molt sobri aquest home d’ètnia Diola, porta una ploma vermella al cap la primera vegada que el trobo. “Això només ho duem els combatents.” La Pantera acaba d’assistir a una Assemblea del MFDC, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Una trentena de persones, avis i joves, han discutit i compartit opinions sobre com mantenir la flama de l’independència viva i com reunificar les diferents faccions del moviment. És un moment clau. Les negociacions podrien obrir-se aviat. El canvi de govern a Dakar ha promès una gestió diferent d’aquest conflicte enclavat.

La Casamance és un territori amb una composició ètnica i religiosa complexe. A diferència de Senegal, els colons francesos només van poder-hi establir una base comercial amb accès marítim a la capital per assegurar l’intercanvi econòmic i no van arribar mai a controlar el territori. Encaixat a la confederació del Senegal i Mali al moment de l’emancipació de la metròpolis francesa, fa 53 anys, la promesa d’independència per part del primer president del Senegal alimenta els mites fundadors del moviment i plana en la memòria col·lectiva. Amb milers de víctimes dels dos bàndols, desplaçats i refugiats a les fronteres dels països veïns, aquest conflicte mal gestionat i silenciat pel govern central de Dakar és ja un dels més antics del continent africà.

El conflicte militar va esclatar a l’any 1982, després de la repressió desproporcionada d’una manifestació pacífica a Ziguinchor, la capital. La Pantera Negra hi va participar i com molt d’altres, va decidir refugiar-se a la selva. “A l’inici no teníem armes. Una sola carabina. Ens vam confeccionar arcs i bastons per defensar-nos.” Cada intent de tornar a casa estava amenaçat per les represàlies de l’exèrcit senegalès als membres de la seva família. “Veus això?” em senyala el cap. “Els militars em van atrapar una vegada i em ruixar amb benzina el cabell i me’l van cremar. Jo portava rastes. No ens tallàvem el cabell en aquella època i era fàcil identificar-nos.” M’ensenya una cremada al cap i dues marques als turmells. “Em van penjar hores per treure’m informació i per fer-me oblidar la lluita”.

Amb pocs diners a la butxaca i sense fills, aquest avi comparteix habitació amb dues nebodes en un barri popular de Ziguinchor. Algunes ampolles amb pocions, herbes i ungüents a la seva humil estança el delaten. Aquest animista exerceix la medicina tradicional aplicant coneixements ancestrals naturals per guarir persones. “Em pots fer una foto de la família?” Somric. Fet! La Pantera Negra es perd dins del seu pensament. “A vegades em sento nostàlgic dels anys de combat. Jo estic aquí, a la ciutat, però el meu esperit està a la selva. Els anys de combat i saber que els companys segueixen allà, no em deixaran descansar fins que obtinguem l’independència.”

El “lleó blanc” ha vingut a guanyar. Aquest canari de 140 quilos i 1 metre 85 d’alçada és l’únic europeu que combat a la lluita senegalesa. En el seu tercer duel, Juan Espino, acaba de tombar al seu adversari, Keur Dième en apenes 3 minuts. Va ser en un estadi al popular barri de la Medina i dos TVs retransmetien en directe l’espectacle.

“Jo el que vull és compartir la lluita.” Explica menjant un thieboudiène, el plat d’arròs amb peix i verdures típic en un discret restaurant de Dakar. El Juan és campió de lluita canària, propietari d’un gimnàs i sobretot un rodamón de la lluita. “M’he pegat en unes 20 varietats de lluita; grabbing, jiu-jitsu brasileny, judo, bahol, buren, lluita lleonesa…” Es va instal·lar a Brasil durant 6 mesos per aprendre jiu-jitsu, 3 mesos al Japó on va assistir a una escola de Sumo i acaba d’arribar de Brusel·les on s’acaba de proclamar campió europeu de grabbing. “Viatjar et fa aprendre. Et pots fer moltes preguntes a la vida… sobre tu, sobre Déu, sobre l’existència… Però sempre que estic en un lloc intento adaptar-m’hi i fer el que fan allà.”

I aquí, en Juan competeix en la lluita a cops. La lluita al Senegal és un espectacle popular barreja d’esport, de misticisme, de dansa, d’amulets, de ritmes de djembés… que també rep crítiques per la seva duresa. Abdoul Aziz Mbaye, periodista d’una de les teles privades va retransmetre el combat en directe. “Juan és una excepció. Perquè és un lluitador tècnic que no va a ferir. Pot ser un model per la resta de lluitadors, perquè no va a fer mal amb els punys. Ara, si t’agafa estas fregit!”

Alguns comensals passen i el feliciten. D’altres es fan fotos amb ell. Fa 2 dies que va tombar a un lluitador i ocupa planes als diaris. Va arribar aquí la primera vegada el 2008. Durant un any va passar 5 tardes a la setmana entrenant en un equip de lluita a una platja a la banlieue de la ciutat, com ho fan milers de joves a les platges de tot el país. Tots somien en ser un Bala Gueye, un Yekini, un Bombardier. Són els ídols, representen un territori concret i es guanyen molt bé la vida gràcies a pocs combats per temporada.

La propietària del petit restaurant, una senyora d’ètnia Diola, demana si volem un altre plat: “Voleu provar un tout-bon, l’especialitat de Casamance?”  En Juan no s’ho pensa. Un gros plat de peix fregit, arròs blanc i salsa de ceba apareix ràpidament a la taula. “Saps? A Canàries tenim feina per omplir un pavelló de 500 persones i a Dakar, al meu primer combat hi havien 30.000 espectadors a l’estadi. La gent va a la lluita a vibrar, a passar-ho bé, a desfogar-se. I si és un blanc el que els fa vibrar, doncs serà que el blanc no ho fa malament!”

Una desena de lluitadors es disputen el títol de Rei de les arenes i en Juan esta convençut que mereix un lloc entre ells. La seva primera aparició va causar sorpresa i curiositat, però 2 anys després aquest canari s’ha guanyat el respecte de tothom. El seu representant ja esta negociant nous combats i ben aviat el tornarem a veure per aquí.

Senegal celebra el primer aniversari del seu canvi de rumb polític. Va ser tot just fa un any, la vigília de Sant Joan, a Dakar van arrencar quatre dies de fúria que es van estendre a tot el país. Quatre dies de disturbis que van quallar en un moviment social i polític molt ampli que va mantenir el rumb fins a la caiguda del president Wade per la força de les urnes. Aquí tots el coneixem com l’M-23.

El 23 de Juny del 2011 “el vell” intentava una nova modificació de la Constitució. Amb el debat en marxa a l’interior de l’Assemblea Nacional, la població es manifestava a la porta. Les provocacions entre partidaris del president i l’oposició van acabar en una pluja de pedres mentre la policia es parapetava a l’accés de l’assemblea. La violència es va estendre com la pólvora per tota la ciutat. Informat del que passava, Wade no va gosar l’enèsima nova modificació que l’hauria catapultat amb un 25 % de vots a la presidència del país.

L’explosió de ràbia arribava després de mesos de talls de corrent diaris, d’un increment dels preus dels aliments bàsics i d’una sèrie de maniobres per fer visible al fill del president, que aleshores ocupava quatre carteres ministerials. Crema de pneumàtics, pillatge d’edificis públics, incendis d’alguns cotxes van ser el punt de partida per un moviment alineat per estudiants, músics, periodistes, associacions grans i petites darrera el lema “Touche pas ma constitution”. Aquest moviment va arrencar a Wade del seu somni de tot poderós 9 mesos més tard.

Diaris, ràdios, una exposició de fotos i una manifestació han recordat el camí recorregut. I tot i els discursos, els himnes, les pancartes i el minut de silenci per aquells que s’hi han deixat la pell, una sensació d’alleujament plana sobre l’ambient a Dakar. “Cal mantenir viu aquest moviment”, explica Ali Haidar. Aquest activista ecologista i membre actiu de l’oposició, és avui ministre de medi ambient i ha vingut a peu, amb dos escortes de paisà. “Tot això és gràcies al joves. Ells van fer de sentinelles i ho han pagat amb més d’una desena de víctimes.”

Un jove organitza l’accés al pòdium dels discursos. “No estem aquí pels partits polítics. Estem aquí pel poble senegalès, per fer respectar les nostres institucions” m’explica enèrgicament amb una bandera tricolor al cap. Em fascina com la consciència ciutadana pesa més que la identitat ètnica en aquest territori africà. Realment, si mirem els països fronterers, el Senegal és una excepció.

Alguns mitjans van relacionar aquest moviment amb “els indignats” i d’altres parlaven de l’extensió de la primavera àrab a l’Àfrica subsahariana. Potser té elements d’ambdós, però el que esta clar que el camí escollit pels senegalesos és avui modèlic al continent. La força del M-23 va anar creixent gràcies a manifestacions cada 23 del mes, i a pocs mesos de les eleccions, tots els partits polítics a excepció del PDS del vell, s’hi van acabar sumant. Els polítics van apuntar-se a l’últim vago del comboi amb opcions per desallotjar el vell de la seva poltrona.

Un any després, la població pateix les mateixes dificultats. Els talls de corrents reprenen, la benzina i l’arròs segueixen a uns preus estratosfèrics. De certa manera, però, els senegalesos es senten orgullosos del trajecte realitzat i d’haver indicat el camí a seguir a uns polítics ben desorientats. Tres mesos després de les eleccions, la maquinària política s’ha de posar al servei d’aquells que l’han defensat. Tothom ho espera amb impaciència.

“Algú ha dit que aquest país és un infern per periodistes… bé, aquí hi ha drets i responsabilitats. Els periodistes son menys d’un 1 per cent de la població. Si algú espera que jo deixi que l’1 per cent de la població destrueixi el 99 per cent, s’ha equivocat de lloc.” Així de clar ho deia Yaya Jammeh, el president del país més petit de l’Àfrica de l’Oest després d’exercir el seu dret a vot el passat 24 de Novembre.

Reporters sense fronteres té fitxat Jammeh a la seva llista dels 41 predadors de la llibertat d’expressió. I avui, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, és una ocasió per recordar-ho de nou.

Informar és una feina de risc a Gàmbia. El mes de Gener, Mamadou Jallow va ser arrestat per haver escrit un article on uns grangers denunciaven la corrupció d’un polític local. Va ser posat en llibertat 3 dies després. Però d’altres, no tenen tanta sort. Des del 2004 un periodista continua desaparegut. I el 2006, el corresponsal de l’agència France Press i editor d’un diari local va ser abatut a trets al mig del carrer. Les investigacions fetes pel règim n’exculpen tota responsabilitat.

Sense oficina ni representant a Gàmbia, Amnistia internacional denuncia des de Dakar que els treballadors de la premsa i tot aquells que comuniquen les violacions dels drets humans són objectiu del règim de Jammeh. “Són considerats com gent que denigren el règim, que denigren el país i que estan exposat a totes menes de repressió com arrestos, tortures, empresonaments , retencions secretes i a vegades l’assassinat” explicava el seu director Seydi Gassama.

Periodistes gambians a l’exili n’hi ha escampats per tot el globus: als Estats Units, a Finlàndia, a Suècia,… però a Dakar, 4 periodistes han organitzat una valuosa alternativa per informar del seu país i no arriscar-hi la pell. Radio Alternative Voice està en un auster apartament de la capital senegalesa i explica què passa al seu país sense censura. A apenes 170 km de la frontera.

Poques coses canviaran ara per ara en aquest minúscul país d’uns 1,7 milions d’habitants on més de la meitat de la població adulta no sap ni llegir ni escriure. Amb 70 % de vots a favor, Yaya Jammeh va arrassar a les eleccions del passat Novembre i continuarà al poder com a mínim 5 anys més. Periodistes i mitjans de comunicació seguiran jugant-se la vida per intentar crear una opinió pública lliure de les pressions del règim.

“Sóc conscient que sóc un president d’un país en guerra” deia Dioumacounda Traoré, president de transició  mentres  jurava el seu càrrec amb “la crème de la crème” de la societat de Mali i també, davant del capità Sanogo i dels militars responsables del cop d’estat del 22 de Març. Ministre de l’antic govern d’Amani Toumani Touré, aquest matemàtic de formació és el responsable de fer la transició, organitzar eleccions i recuperar l’unitat territorial en 40 dies. Això diu l’acord signat entre els colpistes i els mediadors de l’Àfrica de l’Oest. Però a ningú li surten els números.

Com es poden organitzar eleccions en un país enorme on la meitat del territori va proclamar l’independència fa deu dies i esta ocupat per jihaidistes dels països veïns? Com pot funcionar un cens electoral si centenars de refugiats es desplacen cap al sud i intenten creuar fronteres de països veïns? Al mercat central de Bamako la gent opina “Les eleccions hauran de ser després de recuperar el nord! Encara que ens costi 10 anys, primer és fer fora tots els estrangers. Com volem fer eleccions si les nostres mares, tietes, cosines han hagut de fugir de casa seva?” explica Sidi Be enganxat a la TV dins la seva petita ferreteria.

Una desena de persones s’exalta “El president ho tindrà fàcil. Tots li farem costat!  Si l’exèrcit té por, nosaltres organitzarem milícies i se’ns uniran!” explica el cap del mercat central que assegura que té 400 joves motivats darrera seu. No hi ha cap gran centre de reclutament per aquests milicians, però hi ha qui diu que en diferents campaments militars les llistes són obertes. Una primera caravana d’una cinquantena de camions sortia de la capital ahir divendres carregada d’aliments del WFP. Són els ciutadans malians que han organitzat aquest primer convoi tot i que ningú sap gaire fins on podran arribar.

Sébastien, un fotògraf francès instal·lat a Bamako des de fa 7 anys, m’assegura que el temor dels pocs expatriats que queden a la capital són els atemptats. Perquè el terror de la jihad s’hauria d’aturar al nord? Qui diu que no arribaran a Bamako i es faran immolar ?

Amb molt poca seguretat als carrers, la por s’instal·la a Bamako. Afel Boucoum és un músic del petit poble de Niafounké, també al Nord-Mali. Ha passat molts anys al costat del seu oncle Ali Farka Touré, exportant als escenaris de tot el món ritmes i sons d’aquest enorme país. Dimecres matava el temps jugant a dames, en una terrassa amb uns amics. Un d’ells m’ha fet amagar la cervesa d’una imatge que enregistrava. L’hem substituït per una tetera. “Quan escolto les notícies de la ràdio el vespre, no puc dormir!” A Niafounké, diu, ja no hi ha música a la ràdio. La lectura de l’alcorà ocupa tot l’espai a la ràdio local.

Traoré, el nou president, ho va remarcar en el seu discurs d’investidura. “En un país on la guerra hauria de ser per l’escolarització, per evitar la malnutrició en un any de collites magres, contra la corrupció…” la Cédéao organitza una força militar i almenys França, que es nega a enviar tropes en un terreny on ja té 6 civils segrestats,  ha proposat ajuda logística. Els tambors de guerra sonen amb força a la capital de Mali abocada a un conflicte que ara per ara, sembla llarg i marcarà el futur d’aquest enorme país multiètnic.