Un twit de Youssou Ndour, va arrencar el debat. @MinistreYou troba escandalós seguir utilitzant #Dakar, el nom de la capital senegalesa, per una prova esportiva que es celebra a Amèrica del Sud. 

Charles Faye, portaveu del ministre de Cultura senegalès, va demanar que tornessin a Àfrica o que s’oblidéssin d’utilitzar aquest nom. “Els organitzadors son lliures de muntar la competició on vulguin, però mantenir el nom de la capital del Senegal amb finalitat publicitària és penós”. L’expol·li lingüístic arriba també a la xarxa: www.dakar.com és la pàgina de la prova de motor, no de la ciutat.

L’organitzador de la prova responia a mitjans francesos des del Perú: “És una marca registrada. També hi ha un perfum que es diu París…”

Dakar, el Dakar,… En la ment de molts europeus, Dakar, no és una ciutat, és una prova esportiva que des del 1995 no comença ni a Paris i des del 2008 no acaba a Dakar. És també una aventura mediatitzada. Tones d’imatges de la travessa de cotxes, motos i camions entre dos continents s’han fet habituals any rera any a les nostres retines. Impregnada per l’esperit d’aventura del pilot de motos francès Thierry Sabine, aquesta prova era el veritable Rally. 3 països africans: Marroc, Mauritània i Senegal tocaven la glòria mediàtica i almenys per uns dies, la capital de Senegal esdevenia sinònim de desafiament i d’orgull. El Dakar no es va aturar ni per la mort de Sabine, que va deixar-se la pell en un accident d’helicòpter a Mali en la seva vuitena edició. No va ser fins ell gener del 2008, que l’amenaça d’Al qaeda al Magreeb va obligar a anul·lar la sortida a l’últim moment. Des d’aleshores, el Dakar es va traslladar a Amèrica del Sud.

Però les velles glòries d’aquella aventura, del Paris-Dakar, segueixen tenint ganes de gresca. Jean-Louis Schlesser i Hubert Auriol, pilots pioners del rally original han ajudat a muntar una prova menys faraònica. L’Africa Eco Race segueix més o menys el mateix traçat que l’original i es realitza a les mateixes dates. El passat dimecres va finalitzar al mític Llac Rosa, a 40 km de la capital senegalesa. L’espai es va omplir de camions, motos i cotxes però també turistes i curiosos d’arreu. Russos, ucraïnesos, letons, belgues, francesos, holandesos i alguns catalans que no haurien vingut per aquí si no fos pel brunzit dels motors.

Hubert Auriol sobre un flamant 4×4 somreia tot i queixar-se de les moltes avaries que ha patit durant la prova. “El que nosaltres volem és passar-ho bé i recuperar l’esperit d’aventura del creador inicial.” Auriol, amb 9 participacions amb moto i 7 en cotxe, posava pels fotògrafs amb el seu 4×4 a la línia d’arrivada, mentre es queixava de les moltes avaries que ha patit. “Aquest recorregut sempre ha estat una veritable cursa. És la prova que ha té tots els elements per escriure el mot rally en majúscules.” L’inscripció a l’Africa Eco Race  costa un terç de l’altre Dakar, i els sponsors són molt d’ells africans. Les enganxines arreu de Sonangol (petrolis d’Angola) o de la Royal Air Maroc són omnipresents… Els organitzadors asseguren que és una iniciativa esperonada pels governs africans. Això si, d’ecologia, poquet. En aquesta cinquena dició ha participat un únic cotxe hibrid, d’energia elèctrica i benzina, que ha acabat la totalitat de la cursa.

Sembla que any rera any, l’Africa Eco Race, intentarà esgarrapar alguns turistes més i una mica de protagonisme a la gran màquina mediàtica del Dakar sud americà. I si Youssou Ndour no vol invertir una bona quantitat de diners en una batalla judicial com a mínim llarga per recuperar el #Dakar pel Senegal, l’omnipresència d’aquest mot any rera any en els mitjans s’ho haura de prendre com un homenatge a la capital del país africà.

Anuncis

Tot Dakar esta ocupat per xais. Tot? Si! No només els carrers i les principals avingudes, fins i tot la publicitat i la televisió. El programa “Khar bii”, el be en wolof, busca l’exemplar més guapo del país i arrasa entre grans i petits… tot i que no hi hagui estudis d’audiència en aquest país subtropical.

Serà el proper 26 d’Octubre, la festa musulmana d’Aïd el Kebir, que aquí, a l’Àfrica de l’Oest tothom anomena “Tabaski”. Els musulmans recorden el sacrifici d’Abraham. Tot un malson financer per molts pares de família, obligats a gastar-se una bona quantitat de diners per seguir la tradició. No sacrificar un animal significa un deshonor, i aconseguir-ne un, tot i que sigui petit i magre, és primordial per a no ser la riota del barri. Almenys fins l’any proper.

A la capital, carrers, places i avingudes estan plenes de xais vinguts de tot arreu. No necessiten ni passaport ni carnet de vacunes ja que les fronteres amb els països veïns estan obertes per aquests mamífers. Tot s’hi val per cobrir la forta demanda. A l’estació central de Dakar, el tragí d’animals i de sacs d’herba per nodrir-los és bestial. Els bens esperen el destí final a sobre dels camions, dels busos i fins i tot dins dels maleters dels taxis. Els animals pateixen el sol i la incomoditat del trajecte, però a ningú li sembla importar gaire. Tots els musulmans busquen una bona oferta per comprar el seu animal que per aquestes dates té el preu pels núvols. “Entre 70 i 200 euros, depenent de la raça i el pes” m’assegura Mbaye, un venedor del Canal IV. A un altre racó de la ciutat, una cooperativa de taxistes s’organitza per aconseguir millors preus pels seus socis. Sarr, el seu coordinador m’explica les avantatges “Els anem a buscar a un mercat a 40 kilòmetres de Dakar i en portem per a tots els socis, que ho paguen amb cuotes la resta de l’any. T’hi vols apuntar?” Llàstima, però jo no condueixo un taxi…

El Canal + sorteja un xai entre els nous abonats de la setmana, el teleoperador Orange també entre aquells que recarreguin el telèfon,… les empreses estrangeres no escapen de la febre Tabaski.

Al barri de Yoff, fa uns dies s’hi va instal·lar el plató ambulant del delirant programa “Khar Bii”. Busquen el moltó més guapo del país, barri a barri, poble a poble. Tot un desplegament de mitjans: 2 camions, 6 càmeres, dos presentador, 8 participants, 5 jutges i un públic de grans i petits entregats a la causa… Un concurs de bellesa a mode de passarela canina, un concurs de pes, de mida, entrevistes als participants (als amos, vaja…) i un valoració de l’1 al 10 per part de 5 jutges. Ablaye Dia explicava als micros orgullós al costat d’un enorme animal: “Vendre’l? Ni parlar-ne! És com el meu fill!” La final d’aquest reality show enganxarà a tot el país a la televisió després de dinar el proper divendres.

“Khar bii”, el programa de TV arrassa des de fa 4 anys. Els patrocinadors ofereixen diners en metàl·lic i pinso pels animals durant tot l’any. A la final també, hi ha un concurs de cuina per premiar la millor recepta amb carn de xai. La seva organitzadora explicava en roda de premsa com un concurs de televisió pot millorar la vida a la gent. “Hi ha participants que són seleccinats any rera any… i si abans havien de combinar diferents activitats per tirar endavant, molts avui es guanyen la vida únicament amb la criança.”

Un grup Facebook i nombrosos mitjans internacionals s’en fan ressó any rera any. La Tabaski d’enguany acabarà amb més de 500.000 xais degollats. La minoria cristina serà convidada pels veïns musulmans a provar els plats. Les cuines treuran fum tot el dia i els nens portaran plats amb carn als veïns. Al final, als barris més populars de la ciutat tothom acabarà provant la carn de tothom…. Les panxes plenes i una digestió pesada fan preveure que el cap de setmana, serà com a mínim, molt tranquil. I aquest belar irregular però omnipresent que tenim tots a les orelles a la capital del Senegal, desapareixarà de cop. Fins l’any que ve.

Al sud de Senegal, hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a les principals carreteres, l’ús de mines antipersones han perpetuat el conflicte en un territori ple de riqueses naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

“No puc tornar a casa. Jo no puc tornar al poble on vaig créixer. A Sandiaba Manjak, no hi queda ningú.” Issa Ndiaye, que treballa per una ONG al nord de Guinea Bissau, és un dels desplaçats per aquest vell conflicte. Com ell, segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) n’hi ha més de 7000 a Guinea Bissau i més de 8000 a Gàmbia. En diferents períodes, per diferents motius, tots ells van haver de marxar de Senegal i establir-se als països veïns.

Els desplaçats del conflicte de Casamance no s’han amuntegat mai en camps de refugiats, sinó que han canviat d’emplaçament a mida que la situació evolucionava. Com la família d’Issa. “L’any 76, un campament militar de l’exèrcit senegalès es va instal·lar a Sandiaba Manjak i el poble va passar a ser un objectiu pels guerrillers. Poc a poc, la inseguretat, la por als saquejos, van fer fugir als veïns. La meva família va optar per instal·lar-se a l’altre costat de la frontera molt més tard, l’any 91. El meu pare va ser torturat per l’exèrcit. Buscaven còmplices entre els pocs veïns que quedaven i es van equivocar.” Era la gota que va fer vessar el got i van acabar a Sao Domingo, el primer poble a la frontera nord de Guinea Bissau.

Issa, amb qui comparteixo edat, va estudiar a la facultat d’Història de Dakar. Avui ha deixat l’oficina a Sao Domingo, per acompanyar-me a trobar d’altres refugiats d’aquest conflicte. Pugem a una de les atrotinades furgonetes “Ebro” entatxonades de veïns que van i vénen per vendre fruites i verdures a la capital comarcal. És l’estació de les pluges i la pista forestal que travessa la regió de Cacheu està ben enfangada. No tinc gaire clar si acabarem el trajecte sencers.

Ndiaye m’explica que l’opció natural per la majoria és instal·lar-se als pobles més pròxims a l’altre costat de la frontera amb l’esperança de tornar a casa. “La frontera és molt porosa. Els refugiats del conflicte s’uneixen a d’altres refugiats que van fer el camí a l’inversa els anys 60. Fugien de la violència de la guerra d’independència de Bissau.”

Nhambalan, és un petit poblet de Guinea-Bissau a molts pocs quilòmetres de la frontera. Aquí es viu en harmonia amb la natura… o no s’hi viu! Una trentena de cases amb una ample base circular d’argila coronades per un barret de palla s’amaguen entre arbres colossals. Les cases són simples, fresques i resistents a la temporada de pluges. No hi ha accés a l’electricitat, ni a la xarxa d’aigua i la senyal al telèfon mòbil apareix i desapareix. Uns nens corren amunt i avall amb arcs i fletxes, mentre les mares preparen el dinar. Cabres, gallines i porcs campen amunt i avall buscant amb què omplir l’estómac. Avui, sota un immens baobab, els joves s’han reunit per parlar dels preparatius de la cerimònia de la circumcisió.

Idíl·lic. Aquest és un llogarret multiètnic que a partir dels anys 90 va absorbir una petita part dels refugiats del conflicte de Casamance. Jonàs Baldé, assegut a un porxo, m’ensenya la carta de refugiat, que segons ell, ja no li dóna dret a res. “Ens han abandonat aquí. Abans l’ACNUR ens portava sacs d’arròs. Fa anys que no els hem vist.” Vidu des de fa pocs mesos, gronxa un nadó sense gaire paciència. Ha enviat els dos altres fills més grans a estudiar amb familiars a Casamance. “Prefereixo que rebin educació en francès que en portuguès! Aquí no hi ha res a fer.”

Una altra veïna m’explica el calvari per accedir a un centre de salut per la seva mare, amb dificultats visuals. Issa però, m’assegura que el gran problema és l’accès a la terra. Els nouvinguts no tenen terra i si arriben a algun acord amb els autòctons, els hi cedeixen els espais menys productius. Això crea tensió. Al cap d’un temps, molts opten per buscar una nova destinació o tornar als orígens, si poden.

Tot i això, diferents programes del govern senegalès han permès l’esperat retorn a molts d’ells. Amb la implicació d’ONGs com Handicap Internacional, moltes zones de la Casamance són lliures de mines i la seguretat ha estat restablerta. Les mines antipersones han fet oficialment prop de 800 víctimes, 560 d’elles civils i 168 morts des de 1982. Plantades indiscriminadament per ambdós bàndols, el seu preu rondava els 5 dòlars al mercat negre de Bissau. Un preu molt baix per perenitzar el conflicte en aquest territori.

Issa però, creua la frontera sense problemes ja sigui per feina o per visitar familiars. “Jo crec que avui les coses han canviat. La majoria de població s’ha adonat que aquest conflicte ha durat massa. Avui no tenim la por que teníem fa 15 anys.” Una mediació de la comunitat de Sant Egido ha estat sol·licitada pels guerrillers. La implicació d’aquest grup de mediadors que ha actuat amb èxit a Moçambic, Algèria o Libèria és vist amb bons ulls per aquest jove refugiat que s’ha adaptat a la situació i sense oblidar el passat, mira el futur amb optimisme.

El transbordador “Joola” va naufragar la nit del 26 de setembre de 2002 prop de la costa de Gàmbia. Aquest vaixell assegurava el transport marítim entre la capital, Dakar, i el sud del Senegal. Després d’alguns mesos a dic sec per ser reparat, acabava de reprendre el servei sota tutela militar. Amb una capacitat per 580 persones, aquella nit fatídica al “Joola” hi viatjaven 1928 passatgers de totes les edats. 10 anys després, els familiars de les víctimes de la tragèdia naval amb més morts de la Història reclamen justícia.

10 anys d’aquest maleït accident i els familiars de les víctimes encara busquen respostes. Des de tots els racons del país, pares, mares i fills celebren el trist aniversari de la tragèdia i trenquen el silenci al voltant d’aquest afer. Ofrenes florals i pregàries en tot el territori han estat els actes organitzats per commemorar un accident naval que va causar més víctimes que el Titànic.

Al cementiri de Mbao, a una vintena de kilòmetres de Dakar, abans d’una pregària conjunta entre cristians i musulmans, alguns joves netegen les males herbes que han crescut degut a les pluges de les últimes setmanes. Les sepultures blanques no tenen nom. Una part dels cossos recuperats del mar estan enterrats aquí i  no han estat mai identificats.

Idrissa Diallo, que va perdre 3 fills, pren la paraula en nom de l’Associació de Víctimes. “No ens han donat l’oportunitat, ens refusen un dels drets bàsic com és el dret a fer el dol. Hem perdut éssers estimats en un accident. És un accident,… però esperàvem que ens tornessin els cossos. El govern de Senegal va confiscar els nostres al fons del mar.”

Diallo ha convertit el clam de justícia de les associacions de víctimes en un afer polític. Des del passat Abril és diputat pel Partit Socialista al Parlament senegalès. Des del seu escó, vol reobrir un dossier tancat a pany i forrellat des del 2003. “Cal investigar el crim comès per Wade. Hi ha una  manca d’assistència i transparència intencionada en aquest afer. Volem saber la veritat!” 

El paquebot va surar encara unes hores abans de desaparèixer al fons del mar. No es va intentar remolcar ni tampoc es va organitzar cap missió de salvament fins a 9 hores després de l’accident. 65 persones van poder salvar la pell gràcies a pescadors que es trobaven a la zona. El procés judicial al Senegal va ser ràpidament tancat condemnant únicament al comandant del vaixell desaparegut en l’accident. “El que ha canviat ara és que el principal responsable d’aquest desastre ja no és president del govern.” El canvi de poder després de les eleccions de Març, és vist amb esperança per Diallo.

A Kanthène, el cementiri a la sortida de Ziguinchor, centenars de petxines envolten les sepultures també blanques. “No podem fer el dol perquè no hi ha hagut justícia, ni veritat ni res de res.”  M’explica en Jean Eli Bernard Diatta. El seu germà era l’entrenador d’una escola de futbol. Viatjava amb 26 nens. A tots ells l’oceà els engolí el futur. 10 anys després de la catàstrofe, el paquebot continua a una vintena de metres de profunditat i la majoria de cossos no han estat recuperats. Jean m’explica que s’han anunciat diferents projectes amb ajuda internacional per recuperar el casc, però res no s’ha fet. Tot sembla bloquejat.

A Dakar, l’Abdourahman Tine dirigeix un parvulari. Aquest avi va perdre el seu germà just abans de doctorar-se en Dret. Té una agenda treballada. Tine s’ha dedicat a localitzar tots els orfes de la catàstrofe de la banlieue de Dakar. Una feinada en uns carrers plens de sorra, amb poques indicacions i a l’època, sense telèfons mòbils. Una missió encomanada pel prefecte de la zona però per la qual, assegura que no ha rebut un cèntim. M’explica que la majoria de les famílies de les víctimes van acceptar uns 15.000 euros de compensació econòmica el 2003. “Les viudes amb els fills que han aconseguit comprar una casa se’n ensurten. La resta, que estan de lloguer, no.” Sota el govern de Wade, el 2002, es va redactar una llei que prometia que l’Estat es feia càrrec de les despeses d’alimentació, escolarització i salut dels orfes. Només un mes abans de les darreres eleccions, es van aplicar parcialment. A casa dels Diedhou, 9 anys i mig de l’accident, únicament el cadet de 13 anys rep uns 30 € al mes. Les tres germanes grans, majors de 18 anys no han tocat ni cinc cèntims. Mimi Dhiedou reconeix que per ella “l’última esperança s’ha esfumat. He hagut de deixar els estudis per ajudar la mare.”

Entre els passatgers n’hi havia de 21 nacionalitats. I entre els europeus que van morir, n’hi havia de francesos, holandesos, noruecs i 5 amb passaport espanyol. Des del 2003 l’associació francesa de víctimes del “Joola” ha continuat una llarga investigació. L’avi Tine no acaba d’aclarir-me els entrellats del complicat procés judicial a Europa. Però si algun dia arriba a trobar la resposta als molts interrogants que planen sobre la catàstrofe que ha marcat la seva vida, segurament trobarà la pau.

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

El senyor Mendy dóna instruccions amb humor als treballadors a la cuina del seu petit restaurant. Aquest empresari és propietari d’un restaurant i dues discoteques al Cap Skiring. “Durant la temporada turística, hi ha 22 de treballadors contractats! Tots paguen impostos. N’estic orgullós”

A l’extrem sud oest del Senegal, enganxat a l’Atlàntic i a la frontera amb Bissau, el Cap Skiring ofereix als turistes sol, platges i visites en piragua als magnífics manglars. El Cap és una bon balcó per deixar-se seduir per la misteriosa Casamance. Jeannot Mendy va decidir instal·lar-s’hi després de viure l’infància a França, amb un projecte personal sota el braç. Jeannot és d’ètnia manjak, una minoria que les fronteres colonials van repartir en 3 països.  Des del 1997 Mendy lluita des del món l’empresariat per fer avançar la Casamance. Avui no està segur si ha optat per la millor opció. Si més no, és conscient que no ha escollit el camí més fàcil.

La situació del sector turístic és desastrosa. Segons els sindicat de turisme, a finals dels anys 80, 150.000 turistes l’any visitaven la paradisíaca regió. Avui, no arriben a 40.000. Tres grans hotels cinc estrelles han tancat els últims 7 anys. Guies, xòfers, cambrers, cuiners i músics s’han hagut de buscar les garrofes a d’altres parts del país i en d’altres sectors. Alguns resisteixen, però els hotels en runa, els edificis mal conservats i un ambient més aviat tristot s’ha apoderat de molts negocis. La natura recupera bestialment algunes de les instal·lacions punteres del turisme a l’Àfrica de l’Oest.

“La Casamance és el mateix país, però quan veiem les diferències i les opcions que es prenen des del govern central, a vegades pensem que som estrangers. Nosaltres ni hem demanat estar lluny de la capital ni separats per Gàmbia!” Fa 50 anys hi havia un únic vaixell que connectava la regió amb Dakar cada setmana. El 2012, un sol vaixell amb les cues monstruoses segueix fent la mateixa ruta. La veritat és que cal paciència per descobrir aquest bocí de paradís africà. Per carretera des de Dakar, pots passar-te 24 hores de viatge sempre depenent de l’humor dels gambians, que gestionen 2 fronteres i el servei de ferry. Mendy fa un repàs a la manca de voluntat política del govern central per donar ales a una regió riquíssima però apobrida. Mancances en transport, de carreteres, d’accès a l’aigua potable i de comprensió… a algú li sona?

A Casamance ningú no circula de nit. Tot i haver-hi moltíssims checks points dels militars, ningú no es sent segur. “És cert que el conflicte està latent. Però el risc zero tampoc existeix a cap lloc del món.” Mendy minimitza els combats i es queixa de les desinformació que hi ha a la resta del país i del món. L’empresari assegura que la regió pateix una diabolització total per uns combats aïllats. Però esta ben clar, que el turisme balneari no és compatible amb el soroll dels morters. Ni que sigui de tant en tant…

A 30 anys de l’inici del conflicte, a hores d’ara el perill són els assalts i els robatoris a la carretera. Ningú no sap gaire qui són els assaltants. Els mitjans passen les informacions que elabora l’exèrcit que culpen als rebels independentistes. Els guerrillers expliquen que l’inseguretat a les carreteres és aprofitada per grups de lladres organitzats.  L’inestabilitat de la regió, la circulació d’armes lleugeres, la porositat de les fronteres amb Bissau, Conakry i Gàmbia fan fàcil aprofitar-se d’aquesta situació. Els turistes europeus, però, no són objectiu.

“Cal que tothom tingui feina. Si et lleves pel matí, treballes, sues i tens la butxaca plena per a tu i la teva família, no tens temps per pensar en les armes.” Optimista de cara al futur, Mendy ja ha trobat el nou flamant ministre de cultura i turisme senegalès. Youssou Ndour, es mostrava obert i prometia treballar per tot el sector. “No faran miracles. Cal que s’apropin a nosaltres. L’Estat no pot fer-ho tot, els empresaris podem guiar-los i participar en el desenvolupament del país”.

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.Es fa dir Pantera negra. És un vell guerriller que degut a l’edat ha abandonat les armes i la vida a la selva. Enorme, seriós i molt sobri aquest home d’ètnia Diola, porta una ploma vermella al cap la primera vegada que el trobo. “Això només ho duem els combatents.” La Pantera acaba d’assistir a una Assemblea del MFDC, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Una trentena de persones, avis i joves, han discutit i compartit opinions sobre com mantenir la flama de l’independència viva i com reunificar les diferents faccions del moviment. És un moment clau. Les negociacions podrien obrir-se aviat. El canvi de govern a Dakar ha promès una gestió diferent d’aquest conflicte enclavat.

La Casamance és un territori amb una composició ètnica i religiosa complexe. A diferència de Senegal, els colons francesos només van poder-hi establir una base comercial amb accès marítim a la capital per assegurar l’intercanvi econòmic i no van arribar mai a controlar el territori. Encaixat a la confederació del Senegal i Mali al moment de l’emancipació de la metròpolis francesa, fa 53 anys, la promesa d’independència per part del primer president del Senegal alimenta els mites fundadors del moviment i plana en la memòria col·lectiva. Amb milers de víctimes dels dos bàndols, desplaçats i refugiats a les fronteres dels països veïns, aquest conflicte mal gestionat i silenciat pel govern central de Dakar és ja un dels més antics del continent africà.

El conflicte militar va esclatar a l’any 1982, després de la repressió desproporcionada d’una manifestació pacífica a Ziguinchor, la capital. La Pantera Negra hi va participar i com molt d’altres, va decidir refugiar-se a la selva. “A l’inici no teníem armes. Una sola carabina. Ens vam confeccionar arcs i bastons per defensar-nos.” Cada intent de tornar a casa estava amenaçat per les represàlies de l’exèrcit senegalès als membres de la seva família. “Veus això?” em senyala el cap. “Els militars em van atrapar una vegada i em ruixar amb benzina el cabell i me’l van cremar. Jo portava rastes. No ens tallàvem el cabell en aquella època i era fàcil identificar-nos.” M’ensenya una cremada al cap i dues marques als turmells. “Em van penjar hores per treure’m informació i per fer-me oblidar la lluita”.

Amb pocs diners a la butxaca i sense fills, aquest avi comparteix habitació amb dues nebodes en un barri popular de Ziguinchor. Algunes ampolles amb pocions, herbes i ungüents a la seva humil estança el delaten. Aquest animista exerceix la medicina tradicional aplicant coneixements ancestrals naturals per guarir persones. “Em pots fer una foto de la família?” Somric. Fet! La Pantera Negra es perd dins del seu pensament. “A vegades em sento nostàlgic dels anys de combat. Jo estic aquí, a la ciutat, però el meu esperit està a la selva. Els anys de combat i saber que els companys segueixen allà, no em deixaran descansar fins que obtinguem l’independència.”